El
cardó (Dipsacus silvestris) és conegut també a les comarques tarragonines
per altres noms populars que fan referència al seu aspecte (pinta, guitarra …) o a la seva ubicació (rierenca). És una herbàcia de
considerable altura que pot arribar quasi als dos metres, amb les tiges
vigoroses, erectes i plenes de punxetes. Les fulles són grans, lanceolades i
oposades, amb rígides puntes al llarg dels nervis; se solden a la base tot
formant un receptacle on s’hi acumula l’aigua de la pluja o de la rosada. A la
part superior de les robustes tiges es formen les grans inflorescències,
ovalades, atapeïdes de petites flors rosades, acompanyades totes elles de
bràcties molt agudes que, en assecar-se, conformaran una mena de pinya eriçada
de pues. Es cria en prats humits, prop de fonts i rieres, en terrenys que
conservin tot l’any una certa humitat.
Aquestes
pinyes són les que en altre temps, ja sigui en la forma silvestre o en la varietat
cultivada, van ser utilitzades per cardar, activitat que consisteix a pentinar
la llana per treure-li la borra superficial abans de filar-la. A part d’això,
la seva arrel té propietats diürètiques i depuratives. Un altre ús popular
d’aquesta planta fa referència als minúsculs cuquets que es crien en els
fruitets secs de la inflorescència i que, segons els antics, col·locats dins de
la verga, provoquen admirablement l’orina retinguda. Jo no sé a vosaltres, però
a mi, només d’imaginar-ho, se m’han tret d’immediat les ganes de cardar!
