Marialluïsa: relaxant i digestiva

Marialluïsa.

La marialluïsa (Lippia triphylla), tot i ser un arbust procedent d’Amèrica del Sud, s’ha generalitzat molt a les nostres comarques i resulta fàcil trobar-lo en parcs, jardins, horts i masies. Les fulles són lanceolades i formen verticils de tres al llarg de les tiges. Les flors, que formen raïms en els brots superiors de les tiges, són petites i de color lilós. Tota la planta exhala un perfum suau i allimonat quan l’acarones amb la palma de la mà. Pertany a la mateixa família que la berbena, una planta autòctona de gran reputació medicinal entre els grecs i els romans. Però l’agradable gust i aroma de la seva parenta americana deuria ser decisiu perquè la remeiera de tota la vida fos bandejada per les noves begudes importades. Us sona?

Com a medicinal, la marialluïsa serveix per fer infusions per al que podríem anomenar “malestars d’ús comú”: mal de panxa, nervis, constipats… La seva infusió és digestiva i relaxant, ideal per després dels àpats, per als gasos, per als dolors d’estómac i d’intestins, sobretot quan procedeixen de la tensió nerviosa. Combinada amb altres plantes sedants, com la melissa o la til·la ─totes elles molt aromàtiques─ ajuda en estats d’ansietat, insomni i nerviosisme. També ajuda a pal·liar els símptomes de mareig, vòmits i vertigen. En fi, sense esperar grans miracles, sempre resulta reconfortant prendre medecines que deixen en els sentits del gust i de l’olfacte sensacions tan agradables.

Berbena: la planta sagrada

Mata de berbena.

La berbena tradicional (Verbena officinalis) no té res a veure amb la que, sota el mateix nom, se’ns serveix en forma d’infusió en algun restaurant i que correspon a la popularment anomenada marialluïsa. La berbena dels antics és una planta herbàcia, d’entre mig metre i un metre d’alçada, de tiges primes i rígides, al llarg de la qual van pujant uns pocs parells de fulles oposades i que acaben en llargues i ramificades espigues de minúscules flors liloses. Es troba ací i allà, en vores de camins, prats, marges de rius i de boscos, en quantitats mai excessivament abundoses.

Des de temps immemorials, el caràcter sagrat i màgic de la planta convocava bruixots, fetilleres, apotecaris i altres honorables benefactors de la salut a la recollida simbòlica de la planta, que s’esdevenia —com és també tradicional en altres plantes— en el solstici d’estiu, entre la vesprada i la sortida del sol. En aquella època remota, «anar de berbena» era precisament anar a recol·lectar una planta que, a més de ser una panacea contra infinitat de malalties, servia per celebrar cerimònies religioses i juraments sagrats, i per convocar conjurs amorosos o maleficis terribles. La planta ha caigut en l’oblit i ben poca gent sap que el nom de tan singular planta és a l’origen del nom de les festives revetlles (berbenes en castellà) que ens fan ballar i beure al voltant de la foguera de Sant Joan. A nivell extern, s’ha aplicat popularment contra el dolor, la neuràlgia, el reumatisme, etc. A nivell intern, les seves infusions serveixen per aplacar els estats d’ansietat i nerviosisme, la febre, els mals de fetge i ronyons, etc.