Mata de berbena.
La berbena tradicional (Verbena officinalis) no té res
a veure amb la que, sota el mateix nom, se’ns serveix en forma d’infusió en
algun restaurant i que correspon a la popularment anomenada marialluïsa. La
berbena dels antics és una planta herbàcia, d’entre mig metre i un metre d’alçada,
de tiges primes i rígides, al llarg de la qual van pujant uns pocs parells de
fulles oposades i que acaben en llargues i ramificades espigues de minúscules
flors liloses. Es troba ací i allà, en vores de camins, prats, marges
de rius i de boscos, en quantitats mai excessivament abundoses.
Des de temps immemorials, el caràcter sagrat i
màgic de la planta convocava bruixots, fetilleres, apotecaris i altres
honorables benefactors de la salut a la recollida simbòlica de la planta, que s’esdevenia
—com és també tradicional en altres plantes— en el solstici d’estiu, entre la
vesprada i la sortida del sol. En aquella època remota, «anar de
berbena» era precisament anar a recol·lectar una planta
que, a més de ser una panacea contra infinitat de malalties, servia per
celebrar cerimònies religioses i juraments sagrats, i per convocar conjurs
amorosos o maleficis terribles. La planta ha caigut en l’oblit i ben poca gent
sap que el nom de tan singular planta és a l’origen del nom de les festives revetlles
(berbenes en castellà) que ens fan
ballar i beure al voltant de la foguera de Sant Joan. A nivell extern, s’ha
aplicat popularment contra el dolor, la neuràlgia, el reumatisme, etc. A nivell
intern, les seves infusions serveixen per aplacar els estats d’ansietat i
nerviosisme, la febre, els mals de fetge i ronyons, etc.
