Flor de l'aloc.
L’aloc (Vitex agnus-castus) és, juntament amb el baladre
(Nerium oleander), un dels arbustos mediterranis més bells. L’aloc, amb els
seus raïms espigats de flors blaves i púrpures, i els baladres, amb els seus
densos ramells rosats, serien mereixedors d’un major reconeixement en la
jardineria autòctona. Tots dos, a més, comparteixen, ecosistema: els rierols i
rieres seques amb un substrat prou humit per resistir l’aridesa de l’estiu.
Tanmateix, no es tracta d’un veïnatge estricte, ja que mentre l’aloc és
predominant de l’Ebre en amunt, el baladre ocupa de forma preferent els llits
eixuts de les rambles valencianes. Les fulles de l’aloc formen verticils de
cinc-set folíols que recorden les de la famosa marihuana.
Els fruits de l’aloc són unes boletes petites
semblants al pebre, de color negre i vermellós. Tant el terme grec agnus com el
terme llatí castus fan referència al mateix significat: la puresa i l’abstinència
sexual. La medicina antiga creia que el consum de les llavors disminuïa la
passió sexual, provocava la menstruació en les dones i assecava l’esperma en
els homes. D’aquesta antiga presumpció deriven molts rituals, com els dedicats
a la deessa Demèter ,
quan les matrones que guardaven castedat s’estiraven sobre llits coberts
amb les seves fulles. Sembla que, més enllà de la tradició, les llavors
contenen efectivament reguladors hormonals que ajuden a estabilitzar les regles
irregulars i la síndrome premenstrual, a estimular la producció de llet
materna, en problemes de fertilitat per causes hormonals, etc. Diuen que també
els monjos tenien més fe en les llavoretes que en la seva voluntat i en
mastegaven sovint; i és que, entre la deixuplina i l’aloc, la flagel·lació no
té color.
