Xicoira.
La xicoira salvatge (Cichorium intybus) creix per tots
els sòls incultes del país: vores de camins, erms, secans, etc. Mentre la base
foliar presenta fulles grans i retallades, les tiges que s’enlairen són
obertes, anguloses i rígides, amb fulles escasses i petites. Entremig, hi
creixen flors compostes, de pètals d’un blau pur i cridaner, molt abundants i
escampades, i que destaquen al matí enmig de la tonalitat seca i esgrogueïda
que pren la vegetació de «males herbes» a principis d’estiu.
La xicoira era ja un clàssic remei en temps dels
egipcis i dels grecs. Sola o combinada amb altres plantes amargues, se’n
feia infusió o xarop molt beneficiosos per al fetge, en el sentit de millorar
la producció de bilis, depurar i tonificar l’organisme. Aquestes virtuts van
propiciar-ne la domesticació agrícola, de la qual procedeixen les conegudes
escaroles i endívies. Les fulles més tendres de la base de la xicoira es poden
consumir crues, en amanides primaverals d’alt valor depuratiu i aperitiu. També
l’arrel, en varietats millorades per a tal fi, és utilitzada per a la producció
de succedanis del cafè, ben coneguts per tothom. De la infusió poc concentrada
de flors i fulles, en resulta una infusió amarga, digestiva i diürètica que va
molt bé després d’algun àpat excessiu.
