Menta.
Des que la gelosa Persèfone transformà la bella nimfa Mintha
en aromàtica herba, l’àmbit geogràfic de la coneguda menta no ha cessat d’augmentar
des d’Ibèria fins a Xina, cercant sempre els indrets frescos i aigualosos que
potser recorden el rierol on la nimfa prenia el seu mitològic bany. Des d’aleshores,
la menta ha mutat en múltiples espècies que tenen en comú el rizoma
subterrani, les fulles oposades d’un verd intens i llustrós, i l’essència
aromàtica que desprèn quan es toca. Les diferències són subtils: les flors rosades en
espigues més o menys allargades, més o menys arrodonides; la qualitat de l’aroma,
més forta o més suau, més aspra o més dolça.
Els usos
i propietats de la menta són interminables: analgèsica, afrodisíaca, digestiva,
antisèptica, antispasmòdica, estimulant. Aquestes propietats depenen
especialment del percentatge de mentol emmagatzemat en les fulles, raó per la
qual és preferible acudir a les espècies cultivades que deriven de la Mentha
piperita. Si més que medecina el que voleu és una tisana estomacal que
substitueixi el cafè i aromatitzi la sobretaula, en aquest cas decanteu-vos pel
delicat perfum i el dolç sabor de la Mentha pulegium, popularitzada amb el nom
de «poleo-menta». Totes dues espècies les
podem adquirir en qualsevol centre de jardineria i plantar-les en una raconada
humida de l’hort o del jardí. Una digestió pesada, un còlic intestinal, mal alè
a la boca, bronquitis o tos, desànim, tensió nerviosa, migranyes, ferides...
res no hi ha que la menta no ajudi a resoldre! Fins i tot diuen que els efluvis
eròtics de la nimfa que va seduir el déu Plutó ens poden impulsar i acompanyar
pels complexos viaranys de l’amor!
