Arboç.
És a finals de tardor i principis d’hivern que l’arboç
(Arbutus unedo) ofereix a ocells, mamífers i excursionistes l’agradable
sorpresa dels seus penjolls de fruits vermellosos i ataronjats. Coneguts amb el
nom de cireretes d’arboç o de pastor, segons la comarca, constitueixen un
aliment de gran importància ecològica en una època en què les reserves
alimentàries del bosc es troben ja en forta regressió. El nom d’aquest arbust,
que pot arribar perfectament a convertir-se en un arbre de mida mitjana, ha
produït nombrosos topònims (l’Arboç, l’Arbocet, les Arboceres) i és de tots ben
coneguda la seva presència en l’escut de Madrid. Tot plegat, ens indica la seva
singularitat en el paisatge mediterrani. Tot i ser abundant, evita els sòls
calcaris i prefereix el substrat àcid que li proporcionen roques com el gres o
el granit. Les fulles són perennes, llustroses, lanceolades i dentades. Les flors
són petites campanetes blanques, molt oloroses i mel·líferes.
No destaca gaire a nivell medicinal. Les fulles,
astringents i antisèptiques, s’utilitzen en casos de diarrea, malalties
urinàries, angines, etc. Més curiós resulta el consum popular dels fruits, ja
que poden arribar a fermentar encara a l’arbre i, per tant, poden provocar un
cert estat narcòtic, d’ebrietat o de mal de cap, per la presència d’alcohol en
la polpa. Sembla que el nom unedo de la seva denominació llatina aconsella
precisament que cal consumir-ne ‘només un’, per si de cas, tot i que també es
pot referir al fet que el seu gust fat i insuls no desperta l’ànim de
consumir-ne gaires més.
