Pericó o herba de Sant Joan.
Poques herbes tenen a Catalunya més fama i virtuts
ancestrals que l’humil pericó (Hypericum perforatum). El seu altre nom, herba
de Sant Joan, fa referència a l’època de la seva floració, que és també la més
venerada per bruixots, fetilleres i curanderes per a la recol·lecció de plantes
sagrades i l’obtenció de les energies còsmiques més favorables. El pericó té
mig metre d’alçada, de tija rígida i fulles petites plenes de glàndules, petits
punts que semblen foradets en contemplar-los a contrallum (d’on prové el seu
nom científic: perforatum). Els pètals grocs, grans i lluminosos, també
puntejats de glàndules negres, conformen unes inflorescències denses i
atractives.
Aquestes glàndules de fulles i flors, plenes d’essències
químiques molt diverses, són les responsables de les múltiples propietats d’aquesta
planta. La més tradicional és el famós oli de pericó, que es fa macerant la
planta fresca amb oli d’oliva i que serveix per curar cremades, ferides,
llagues, mal d’esquena i cops. A nivell intern, el pericó es considera
digestiu, tònic i antidepressiu. Conegut per algun medi publicitari com el «prozac»
vegetal, ajuda a curar les depressions lleus i els estats anímics de poca
vitalitat. La planta, doncs, que ja servia a l’Edat Mitjana per foragitar el
Mal, serveix ara per foragitar el Mal més famós de l’època moderna. Compte amb
un ús perllongat d’aquesta planta, ja que produeix hipersensibilització a la
llum solar, cosa que pot derivar en taques i despigmentacions a la pell!
