Pinya del pi blanc.
A les nostres comarques es localitzen diverses classes
de pins. Els cinc més importans són: el pi blanc (Pinus halepensis) a les
terres baixes, el pi roig (Pinus silvestris) a la muntanya mitjana, el pinastre
(Pinus pinaster) en sòls àcids de granit i gres, el pi pinyer (Pinus pinea) en
rieres i sòls arenosos i la pinassa (Pinus nigra) a la muntanya mitjana més
seca. La seva identificació s’aconsegueix amb l’observació de les fulles, més
llargues o més curtes, i de les pinyes, més grans o més petites. Excepte els
grans pinyons del pi pinyer, tan apreciats en la nostra alimentació, els altres
pinyons són petits i enganxats a una aleta, essent fonamentals en la dieta de
molts animalons del bosc.
La reïna o la trementina que se’n destil·la són
les substàncies més tradicionals i reconegudes per la medicina popular. Se’n
feien ungüents i locions per a malalties de la pell, respiratòries, dolors
musculars, reuma, inflamacions urinàries, etc. Tanmateix, tenen el risc de
produir irritació i una forta rubefacció, per la qual cosa s’han de diluir amb
una formulació adequada. És més fàcil i menys perillós aprofitar les fulles i,
sobretot, les gemes tendres primaverals, amb les quals es poden fer infusions,
xarops, caramels, bafs i banys medicinals. Tenen propietats antisèptiques,
expectorants i balsàmiques i ajuden en la curació de les malalties
respiratòries: bronquitis, asma, ronquera, tos, etc.
