Donzell: la mare del vermut

Mata de donzell.

Ja passa sovint que quan la fama dels fills ultrapassa la dels pares, els noms d’aquests esdevenen invisibles, desconeguts i substituïts pels dels hereus que s’han fet més populars. Poca gent ha sentit parlar d’una herba que es diu donzell (Artemisia absinthium), d’entre mig i un metre d’alçada, de tiges desordenades i desmanegades, color verd grisós i argentat, fulles molt retallades i capítols florals groguets, arraïmats i pendulars. No és una planta molt estesa a les nostres comarques, apareix ací i allà sense regles establertes: afores de ciutats, ribera d’algun riu, voral d’una carretera... Resulta més freqüent a les valls del Pirineu, en ambients humits i nitrogenats. Ben segur, en canvi, que molta més gent coneix el vermut o l’absenta, begudes espirituoses que tenen la seva base en les essències del donzell.

En efecte, l’amargor aromàtica d’aquesta herba va propiciar-ne l’ús en molts països d’Europa per elaborar licors. La paraula Wermut significa donzell en alemany i l’absenta ha estat un dels licors més populars de França durant segles. També a Catalunya l’incorporen algunes ratafies en la seva fórmula. Tanmateix, el donzell té substàncies perilloses que, si se’n prenen en excés, poden produir addicció i intoxicacions greus dels sistema nerviós (absintisme). Els licors derivats limiten els components més perjudicials i la seva comercialització està controlada. L’ús remeier d’aquesta planta es troba ja citat pels egipcis i la medicina antiga el considerava una panacea contra molts mals: d’estómac, menstruació, febre, cucs intestinals, apetit... Francament, havent-hi alternatives menys perilloses i amargues, jo gairebé em quedaria amb un got de vermut de tant en tant: el toc d’amarg just, ni més ni menys.