Mata de donzell.
Ja passa sovint que quan la fama dels fills ultrapassa
la dels pares, els noms d’aquests esdevenen invisibles, desconeguts i
substituïts pels dels hereus que s’han fet més populars. Poca gent ha sentit
parlar d’una herba que es diu donzell (Artemisia absinthium), d’entre mig i un
metre d’alçada, de tiges desordenades i desmanegades, color verd grisós i
argentat, fulles molt retallades i capítols florals groguets, arraïmats i
pendulars. No és una planta molt estesa a les nostres comarques, apareix ací i
allà sense regles establertes: afores de ciutats, ribera d’algun riu, voral d’una
carretera... Resulta més freqüent a les valls del Pirineu, en ambients humits i
nitrogenats. Ben segur, en canvi, que molta més gent coneix el vermut o l’absenta,
begudes espirituoses que tenen la seva base en les essències del donzell.
En efecte, l’amargor aromàtica d’aquesta herba
va propiciar-ne l’ús en molts països d’Europa per elaborar licors. La paraula Wermut
significa donzell en alemany i l’absenta ha estat un dels licors més populars
de França durant segles. També a Catalunya l’incorporen algunes ratafies en la
seva fórmula. Tanmateix, el donzell té substàncies perilloses que, si se’n
prenen en excés, poden produir addicció i intoxicacions greus dels sistema
nerviós (absintisme). Els licors derivats limiten els components més
perjudicials i la seva comercialització està controlada. L’ús remeier d’aquesta
planta es troba ja citat pels egipcis i la medicina antiga el considerava una
panacea contra molts mals: d’estómac, menstruació, febre, cucs intestinals,
apetit... Francament, havent-hi alternatives menys perilloses i amargues, jo
gairebé em quedaria amb un got de vermut de tant en tant: el toc d’amarg just,
ni més ni menys.
