Violeta per a la tos

Violetes.

En els boscos humits i en els racons ombrívols de les nostres comarques es fan diverses especies de violes, però la que s’anomena pròpiament violeta (Viola odorata) només es cria espontàniament en les comarques del nord de Catalunya. Tanmateix, són pocs els jardiners o masovers que no aprofiten alguna raconada per escampar aquesta planta baixa, reptant i de fàcil supervivència, que els sabrà recompensar amb el perfum delicat de les seves flors. La viola d’olor forma estolons llargs i fins amb els quals s’escampa fàcilment i necessita més ombra que aigua. Les fulles són ovalades i una mica en forma de cor. Als inicis de cada primavera s’aixequen les flors violeta sobre unes tiges primes i febles, i són de les primeres flors en obrir-se quan encara no hem abandonat l’hivern del tot. La penetrant i romàntica olor que desprenen ha convertit la seva essència, tot i el seu preu caríssim, en una de les preferides de la perfumeria.

La virtut més qualificada de la violeta és la de ser expectorant i calmant de la tos. Serveix per a afeccions que produeixen molta mucositat: grips, constipats, bronquitis, al·lèrgies ... S’aprofiten les flors i també els rizomes en forma d’infusió i també es pot preparar un xarop que es pot guardar per a les necessitats futures. Es pot combinar amb altres flors bèquiques, de propietats semblants, com la malva, la rosella, la blenera, la borratja i la primavera. La violeta ha estat relacionada des de l’antiguitat amb els rituals funeraris, però és també la flor consagrada a Afrodita, la deessa de l’amor. Mort i amor, en definitiva, que simbolitzen la relació de les violetes amb els amors impossibles i ocults. Impossible oblidar la famosa cançó de Cecilia que «... como siempre sin tarjeta, le mandaba un ramito de violetas»!

Malví per a la tos

Malví.

El malví (Althaea officinalis) és una planta no autòctona, originària d’Àsia, però establerta en el nostre país des d’èpoques molt antigues. El seu àmbit ecològic se situa prop de zones inundables d’aigua dolça, però apareix de forma molt aleatòria, ací i allà, en raconades dels rius que porten un cabal més estable o que mantenen una capa freàtica superficial prou important. Així, es pot localitzar prop de la desembocadura del riu Gaià, en alguns trams dels rius Francolí, Siurana, Montsant, etc. El malví desenvolupa unes arrels llargues i robustes de les quals s’eleven tiges de més d’un metre d’alçada, poc ramificades, amb fulles lobulades i triangulars. Les flors són semblants a les de la malva, però més pàl·lides i petites. No és una planta excessivament abundant, per la qual cosa és recomanable acudir a botigues especialitzades i evitar la recol·lecció pel propi compte.

Va ser cultivada com a planta remeiera en els monestirs medievals, des dels quals es deuria estendre i naturalitzar. Si bé les fulles i flors tenen també efectes bèquics i emol·lients, és sobretot en l’arrel recol·lectada a la tardor on es concentra major quantitat de mucílag i pectina, substàncies que es desprenen amb la cocció i que deixen un líquid suau, dolcenc i gelatinós. Aquest líquid es pot prendre per desinflamar la boca, la gola i els bronquis, en processos de tos, angines, bronquitis, genives irritades, llagues bucals, etc. També contraresta l’acidesa estomacal i els efectes de les gastritis i úlceres d’estómac. De fet, les seves aplicacions remeieres són interminables i és una planta que va tenir un gran prestigi en l’antiguitat.

Rosella: per a la tos

Roselles.

No cal donar massa trets característics per descriure la rosella o roella (Papaver rhoeas), ja que és ben coneguda de tothom. Confinada sempre a ambients ruderals i agrícoles, especialment camps de cereals, tant ella com el paisatge amb què s’associava han patit força els efectes dels herbicides, de tal forma que ja no és fàcil contemplar embadalits els camps daurats esquitxats per la sang de les seves flors.

Els pètals medicinals són els que corresponen a l’espècie densament vermella. Es recullen i s’assequen ràpidament, tenint molta cura de remoure’ls per evitar les floridures. Són pectorals, antiespasmòdics i sedants, amb lleus trets narcòtics (cal no oblidar el seu parentesc amb l’opi). Es pot prendre en forma d’infusió o de xarop per tractar la tos, la bronquitis i les angines, sola o associada amb altres flors bèquiques, com la violeta o la malva. Aquesta infusió o la cocció de les càpsules dels fruits també es poden prendre de nit en cas d’insomni i nerviosisme, sol o combinat amb llúpol o valeriana.

Malva: una planta calmant

Flor de la malva (Malva silvestris).

La malva (Malva silvestris) és una herba ben coneguda, que es fa en ambients humanitzats, vores de camins, conreus, escombraries, sòls nitrificats… Les fulles tenen llargs pecíols i són lobulades i una mica dentades. Les flors tenen cinc pètals amples i oberts, del típic color rosat-malva. És essencial guiar-se pel calze per no confondre’s amb altres espècies de la mateixa família: en el cas de la malva veritable, a sota dels cinc sèpals hi ha tres folíols molt estrets i més petits que els sèpals.

Les flors de malva són calmants de la tos; es prenen en infusió, soles o combinades amb altres flors pectorals, com les de rosella, violeta, borratja o blenera. També les fulles fresques, xafades amb oli, es poden aplicar en cataplasma per calmar la irritació de picades, en cremades, grans, furóncols, etc. Les fulles i brots tendres són comestibles i, antigament, es consumien com una verdura.

Ortiga per mineralitzar

Mata d’ortigues.

No cal esforçar-se gaire per descriure les conegudes ortigues. La sentida fiblada que provoca el contacte amb els pèls urticants disseminats per fulles i tiges resulta un element prou convincent per resoldre qualsevol dubte sobre la seva identificació. Una subtil barreja química d’histamina i acetilcolina és la responsable de tals punxades. Ja des de principis d’hivern comencen a cobrir els sòls nitrogenats i humits, les ortigues petites (Urtica urens) en els conreus i erms de la Terra Baixa, mentre que l’ortiga gran (Urtica dioica) s’instal·la més en les zones muntanyoses, marges i bardisses.

Malgrat el seu reconegut inconvenient, l’ortiga resulta una planta molt recomanable per menjar com a verdura o per prendre’n el suc de la cocció en casos de convalescència, manca de certs oligoelements i minerals (ferro, calci, potassi, vitamina C...), anèmia, reumatisme, malalties hepàtiques, hemorràgies, menopausa i necessitat d’una depuració per a les malalties de la pell. La seva recol·lecció s’ha de fer amb guants i cal deixar que passin unes hores perquè perdin les seves picants facultats. Ah!, i per si us ortigueu, tingueu sempre a mà tres remeis d’urgència: els crespinells, les malves i la menta borda.