Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris herba dels canonges. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris herba dels canonges. Mostrar tots els missatges

Glinxot: per a la depuració primaveral

Mata de glinxot o créixens.


El glinxot o créixens de cavall (Veronica beccabunga i Veronica anagallis) són dos noms que s’utilitzen en algunes poblacions de les nostres comarques per referir-se a dues herbàcies aquàtiques, de fulles oposades, dentades i tendres que arrelen en els substrats fangosos dels nostres rius i rierols poc profunds. Les seves tiges es mantenen una mica decantades per sobre de l’aigua, mentre que dels nusos submergits broten les arrels. En els nusos superiors s’aparellen les fulles i sobresurten ramets de petites flors blaves i delicades de quatre pètals, que van suggerir a l’imaginari popular un rostre difús com el del llenç de la Verònica de la Passió de Crist.


Les dues veròniques citades tenen tantes semblances morfològiques i remeieres que resulta banal capficar-se en la seva diferenciació. Totes dues acompanyen una llarga llista de plantetes que resulten delicioses a la primavera per preparar amanides depuratives i diürètiques que ens forneixin vitamina C i ens netegin la sang, els ronyons, el fetge i la pell de les toxines acumulades durant l’hivern: fulletes de glinxots, créixens, dolceta, herba dels canonges, dent de lleó, ruques, colitxos…, una fresca i silvestre verdor que podem acolorir i perfumar amb pètals de caputxina, calèndula, violeta o borratja. Salut i bon profit!




Dent de lleó: una amanida depurativa

Fulles de dent de lleó.


La dent de lleó és el nom genèric amb què es coneixen diverses espècies afins al Taraxacum officinale. En general, totes presenten unes fulles basals llargues, llustroses, sense pèls i amb dents irregulars (d’on ve el nom). Al mig de les fulles broten uns llargs peduncles on s’insereixen uns capítols florals grans i vistosos, completament grocs, que es convertiran posteriorment en els típics angelets, una munió de llavors enganxades a pèls fins, conformant una mena de globet que es dispersa amb la clàssica bufada dels infants. Abunda sobretot en els prats i camps abandonats que tinguin una certa humitat; a les nostres comarques es troba més aviat en zones muntanyoses o prop de rius.


El nom de pixallits, amb què també és coneguda aquesta planta, ja orienta sobre la seva funcionalitat i les virtuts que se li atribueixen: diürètica, depurativa, aperitiva i tònica. La cocció de les fulles o, millor, el consum cru en amanides o sucs tonifica el fetge i la producció de bilis, millora l’astènia primaveral i aporta vitamines A (més que la pastanaga) i C, «purifica» de toxines l’aparell circulatori i l’aparell digestiu, neteja l’aparell urinari, desintoxica la pell d’impureses i en millora les afeccions, alleuja les crisis de gota, reumatisme i urea. La primavera és el millor moment per aportar el seu toc amarg a les modernes i sanes amanides, combinant-la amb créixens, ruques, herba dels canonges, enciams, etc.