Mata d’ortigues.
No cal esforçar-se gaire per
descriure les conegudes ortigues. La sentida fiblada que provoca el contacte
amb els pèls urticants disseminats per fulles i tiges resulta un element prou
convincent per resoldre qualsevol dubte sobre la seva identificació. Una subtil
barreja química d’histamina i acetilcolina és la responsable de tals punxades.
Ja des de principis d’hivern comencen a cobrir els sòls nitrogenats i humits,
les ortigues petites (Urtica urens) en els conreus i erms de la Terra Baixa,
mentre que l’ortiga gran (Urtica dioica) s’instal·la més en les zones
muntanyoses, marges i bardisses.
Malgrat el seu reconegut inconvenient, l’ortiga resulta
una planta molt recomanable per menjar com a verdura o per prendre’n el suc de
la cocció en casos de convalescència, manca de certs oligoelements i minerals
(ferro, calci, potassi, vitamina C...), anèmia, reumatisme, malalties
hepàtiques, hemorràgies, menopausa i necessitat d’una depuració per a les
malalties de la pell. La
seva recol·lecció s’ha de fer amb guants i cal deixar que passin unes hores
perquè perdin les seves picants facultats. Ah!, i per si us ortigueu, tingueu
sempre a mà tres remeis d’urgència: els crespinells, les malves i la menta
borda.
