Fumària per al fetge



Flor de la fumària.




La fumària (Fumaria officinalis) formaria part d’aquest menyspreat món de les “males herbes” on els herbicides fan injustament estralls. És una herba que té molts noms populars: gallgalleret, angelets, julivert bord… És una planta molt fullosa, sense pèls, de port humil i flexible. Les fulles són tendres i molt retallades, d’on prové el nom de julivert bord. Les floretes, amb quatre pètals estrets i ajuntats, formen sobre el verd esquitxos de color rosa, semblants a petits peuets. És una herba molt comú a les nostres comarques, pròpia dels camps de regadiu, de les vores ombrívoles de camins i marges, sempre en ambients humanitzats i una mica frescos.

La fumària és una herbàcia amarga, molt adequada en les cures depuratives de primavera. Es recomana per estimular el fetge i la secreció de bilis, en la prevenció de càlculs biliars i en digestions pesades. El seu caràcter depuratiu ajuda en el tractament d’al·lèrgies i afeccions de la pell (acne, èczemes, psoriasi), aplicada en forma de compreses i consumida en forma d’infusions. També es pot prendre en forma de suc, liquant-la amb altres herbes de característiques remeieres semblants: dent de lleó, enciam, xicoira, créixens… Amb una mica de sucre o mel, el gust es fa més acceptable i la barreja es pot conservar millor. És un remei de temporada i convé no allargar el període de consum, ja que, en dosis altes, pot provocar algun efecte secundari.





Sarronets per a les hemorràgies

Sarronet o bossa de pastor.





Els sarronets o bosses de pastor (Capsella bursa-pastoris) és una “mala herba” dels camps conreats, vores de camins, jardins i erms amb certa presència de nitrogen. És una herbeta senzilla i feble, d’un parell de pams d’alçada, fulles retallades i una tija prima sobre la qual es van obrint de forma esglaonada petites i insignificants floretes de color blanc, amb quatre pètals, com totes les crucíferes. Aquestes flors es converteixen en fruits secs (síliqües), triangulars, petits i amb una forma característica de la qual procedeix el nom vulgar: bossetes que recorden els sarrons dels pastors o petits formatges.


Tota la planta fresca és antiinflamatòria, astringent i hemostàtica, és a dir, amb capacitat per aturar les hemorràgies i regular el flux sanguini excessiu. El seu suc fresc s’ha utilitzat com a remei d’emergència per aplicar sobre ferides, sagnat de les fosses nasals, blaus, trencaments capil·lars, etc. També es pot fer una cocció de la planta, preferiblement fresca, i aplicar un cataplasma sobre la part afectada. A nivell intern, la seva infusió es pot prendre en cas de menorràgia o irregularitats en el cicle menstrual, començant uns dies abans del suposat primer dia de la regla; és recomanable acompanyar-la de plantes com l’artemísia o la camamilla. També es poden fer glopeigs per a les genives sagnants, banys per a les hemorroides i infusions per millorar l’estat de varices i úlceres gàstriques.


Ginebre per a l’aparell urinari

Mata de ginebre.


El ginebre (Juniperus communis) creix en la muntanya mitjana de les nostres comarques, gairebé sempre com un arbust, però, de fet, pot arribar a formar arbrets de fins a sis metres d’altura en regions i països de millors condicions climàtiques i menys pressió forestal. És una planta que fuig de l’excessiva calor però, en canvi, és una de les plantes més resistents al fred i a l’altura, abatent les seves rames i arraulint-se contra el sòl, deixant que la neu el cobreixi com un paraigua protector i acompanyant el pi negre i el neret en les darreres incursions de la vegetació en l’alta muntanya pirinenca. Les fulles són com petites agulles d’un verd fort i amb una ratlla blanca al seu revers. Aquesta característica el diferencia del seu cosí, el càdec, més adaptat a la calor mediterrània, i que presenta dues ratlletes blanques a les fulles. Els fruits del ginebre, anomenats ginebrons, són boletes de color blau negrós quan són madures i tenen un gust aspre i agredolç (les del càdec són de color vermellós-marronós).



Els ginebrons van ser considerats a l’edat mitjana una panacea i servien de remei per a desenes de dolences. Les més comprovades són les seves propietats diürètiques, aperitives i antisèptiques. Així doncs, s’utilitzen per a infeccions del sistema urinari, com la cistitis, tot i que el seu ús perllongat pot produir irritacions contraproduents. A nivell extern, serveixen per rentar i desinfectar ferides. Tenen també propietats digestives i carminatives, és a dir, que ajuden a combatre els còlics i els gasos intestinals. També tenen usos culinaris, per exemple per a la fabricació de xucrut o col fermentada, embotits, guisats de carn, etc. Amb la seva destil·lació donen a la ginebra el seu aroma característic. L’oli essencial de ginebre té aplicacions externes per alleujar els dolors de les articulacions i neuràlgies. L’ús d’aquesta planta és desaconsellat en cas d’embaràs i inflamacions del ronyó.