Mata de ginebre.
El
ginebre (Juniperus communis) creix en
la muntanya mitjana de les nostres comarques, gairebé sempre com un arbust,
però, de fet, pot arribar a formar arbrets de fins a sis metres d’altura en
regions i països de millors condicions climàtiques i menys pressió forestal. És
una planta que fuig de l’excessiva calor però, en canvi, és una de les plantes
més resistents al fred i a l’altura, abatent les seves rames i arraulint-se
contra el sòl, deixant que la neu el cobreixi com un paraigua protector i
acompanyant el pi negre i el neret en les darreres incursions de la vegetació
en l’alta muntanya pirinenca. Les fulles són com petites agulles d’un verd fort
i amb una ratlla blanca al seu revers. Aquesta característica el diferencia del
seu cosí, el càdec, més adaptat a la calor mediterrània, i que presenta dues
ratlletes blanques a les fulles. Els fruits del ginebre, anomenats ginebrons,
són boletes de color blau negrós quan són madures i tenen un gust aspre i
agredolç (les del càdec són de color vermellós-marronós).
Els
ginebrons van ser considerats a l’edat mitjana una panacea i servien de remei
per a desenes de dolences. Les més comprovades són les seves propietats diürètiques,
aperitives i antisèptiques. Així doncs, s’utilitzen per a infeccions del
sistema urinari, com la cistitis, tot i que el seu ús perllongat pot produir
irritacions contraproduents. A nivell extern, serveixen per rentar i
desinfectar ferides. Tenen també propietats digestives i carminatives, és a
dir, que ajuden a combatre els còlics i els gasos intestinals. També tenen usos
culinaris, per exemple per a la fabricació de xucrut o col fermentada,
embotits, guisats de carn, etc. Amb la seva destil·lació donen a la ginebra el
seu aroma característic. L’oli essencial de ginebre té aplicacions externes per
alleujar els dolors de les articulacions i neuràlgies. L’ús d’aquesta planta és
desaconsellat en cas d’embaràs i inflamacions del ronyó.
