Galzeran per a la circulació

Fruit del galzeran.

El galzeran (Ruscus aculeatus) és una planta perenne típica dels alzinars obacs de les nostres muntanyes. Té una alçada de mig metre a un metre aproximadament. Les seves tiges rígides i verdes surten d’un rizoma que va serpentejant per sota terra. Sobre les tiges apareixen una mena de falses fulles que són, en realitat, tiges modificades, dures, en forma de llança i acabades en punxa. Al mig de la fulla-tija (fil·locladi) surt una flor blanca i insignificant que es convertirà en ple hivern en una bola vermella, brillant i vistosa. Aquest fruit nadalenc no és comestible, tot i que té poca toxicitat.

El rizoma és la part medicinal de la planta. S’ha de recollir a la tardor sense excés. Tot i que el galzeran no està protegit, cal evitar la seva sobreexplotació, ja que és un element important de l’ecologia de l’alzinar. El rizoma s’asseca a bocins petits i es prepara en forma de cocció. El líquid resultant activa la circulació venosa i és útil en tractaments contra les hemorroides, edemes i varices, per a la qual cosa es recepta també en forma de pomada. També es pren com a regulador menstrual per provocar la regla. Té una acció diürètica i serveix per combatre la gota o els càlculs renals. Un famós remei tradicional contra aquestes afeccions urinàries, anomenat xarop de les cinc arrels, es prepara amb les arrels i tiges subterrànies del fonoll, api, espàrrec, julivert i galzeran.

Api bord: aliment i medecina

Mata d'api bord.

L’api bord (Apium graveolens) és l’espècie silvestre que ha donat lloc a les hortalisses domèstiques conreades amb el nom d’api. És una planta lligada a prats humits i salins i, a les nostres comarques, solament troba un hàbitat propici en el delta de l’Ebre. Pertany a la família de les umbel·líferes, caracteritzades per unes inflorescències en forma de paraigües (umbel·les), amb una desena de radis que aguanten minúscules floretes blanquinoses de cinc pètals. Les fulles i les tiges són semblants a les de l’api i desprenen una olor semblant.

El suc de les tiges i fulles, ja sigui liquades o en cocció, és un bon remei per provocar l’orina i en temps antics es donava en malalties del ronyó, del fetge o de la bufeta. La seva arrel formava part d’una fórmula magistral coneguda amb el nom de xarop de les cinc arrels i que servia com a aperitiu, com a diürètic, en estats de debilitat i per provocar la menstruació; es feia amb les arrels del fonoll, esparreguera, julivert, rusc i api. A l’Edat Mitjana, la seva reputació sanativa era tan gran que val la pena esmentar un refrany que s’hi referia: “El teu fill mort i hi ha api a l’hort?” Una admonició que, amb petites variacions, només dues plantes remeieres han tingut l’honor d’assenyalar: l’api i la sàlvia.

Panical: aperitiu i diürètic

Flor del panical.

El panical (Eryngium campestre), que s’assembla als cards per les fulles llustroses i punxoses, pertany en canvi a la inofensiva família de les umbel·líferes, com l’anís o la pastanaga. De les eriçades fulles basals, emergeix una tija de mig metre carregada d’inflorescències verdes i globulars, sobre peduncles erectes, amb bràctees punxoses i minúscules flors de color blanc. La soca del rizoma és gruixuda i reptant i és el que acostuma a formar part de les receptes remeieres populars.

El panical viu una mica pertot arreu: zones boscoses, erms, camps abandonats, prats eixuts…, des de la terra baixa fins a la muntanya mitjana, amb clara preferència pels sòls calcaris i amb poques exigències d’humitat i fertilitat. El rizoma es recol·lecta a la tardor. Les seves propietats s’assemblen una mica a les d’altres umbel·líferes, com el fonoll: aperitives per despertar la gana en períodes de convalescència, diürètiques per provocar l’orina i depuratives per ajudar a eliminar líquids i toxines a través del fetge i dels ronyons. Un tros d’arrel penjat del coll o tocant la pell per prevenir els peus dels caminants de les molestes ampolles és un remei clàssic popular citat per nombroses fonts.

Fonoll per als gasos intestinals

Mata de fonoll.

El fonoll (Foeniculum vulgare) és molt fàcil de localitzar per les vores de camins, sòls abandonats, conreus de secà i matollars eixuts. Posseeix una base subterrània carnosa i perenne, de la qual puja cada any una tija llarga i ramosa, amb fulles molt dividides en segments estrets i d’un to verd-blavós. Les nombroses flors s’aixequen sobre grans umbel·les i són petites i de color groc. Els fruits són grisos, ovalats i estriats. Tota la planta desprèn una fragància anisada que deixa a la boca una aroma fresca amb sensacions alhora dolces i amargues.

Els fruits recollits a principis de tardor són digestius, carminatius, antiinflamatoris i aperitius. La seva infusió ajuda en les digestions difícils i en l’eliminació dels gasos intestinals. També és útil per desinflamar els ulls i els bronquis. Per altra banda, igual que altres umbel·líferes, com l’anís, ajuda les embarassades a reduir la sensació de vòmit i, posteriorment, a augmentar la secreció de llet; tanmateix s’ha d’anar en compte ja que les dosis excessives poden ser lleugerament tòxiques i provocar la regla.