Olivereta per al dolor


Fruits de lolivereta.



L’olivereta (Ligustrum vulgare) és un arbust dens i perenne, de fulles oposades, estretes i lanceolades, de color verd fosc i sense pèls. Del terra surten moltes branques primes, que li donen un aspecte massiu, molt fàcil de podar i molt apropiat per fer tanques. Les flors són blanques i oloroses, agrupades en pinacles terminals. Els fruits són baies negres, petites i rodones que taquen de violeta. Ecològicament és una planta remarcable, ja que permet la nidificació i produeix una gran quantitat de fruits comestibles per als ocells. A les nostres comarques creix en zones una mica humides, a la vora de barrancs, en bardisses, en marges de bosc o de camins. Una espècie emparentada és la famosa troana (Ligustrum japonicum), un arbret que és sovint plantat en carrers i jardins de les ciutats.


En medicina natural se n’utilitzen les flors per elaborar un oli analgèsic, amb el qual es fan fregues contra els dolors i la cel·lulitis. Els fruits són verinosos per als éssers humans, sobretot per als nens. També amb les fulles es feien gargarismes per millorar les afeccions de boca i de gola i coccions per a la diarrea, però hi ha moltes altres plantes amb les mateixes qualitats i menys riscos. És una planta que és millor no consumir a nivell intern. També és utilitzada per produir tints naturals, el groc amb l’escorça, el rosat i violaci amb els fruits.



Làmpsana: l’herba de les mamelles


Làmpsana.



La làmpsana (Lapsana communis) és una herba que creix en les nostres comarques de forma espontània, en els camps de conreu de regadiu, a la vora dels camins i en les clarianes dels boscos. Pertany a la família de les compostes i s’assembla als típics lletsons de flors grogues, però una mica més alta i ramificada. Les fulles són tendres i retallades, i tant elles com la tija estan recobertes de pèls suaus. El seu gust és una mica amargant i, com el dent de lleó, es pot consumir com a verdura i en amanides depuratives.


En la medicina antiga es feia servir per a les dones a les quals se’ls tallava la llet, així com per curar les fissures dels pits en el temps de lactància, d’ací la major part de noms populars: hierba pezonera en castellà, herbe aux mamelles en francès, etc. Actualment es comercialitzen sucs i tintures emol·lients per estovar les congestions i inflamacions. El seu suc s’ha utilitzat per rebaixar els nivells de sucre en la sang. També se’n fan pomades o cataplasmes per ajudar a cicatritzar ferides, llagues i talls.





Escurçonera contra els escurçons

Mata descurçonera.




L’herba escurçonera (Scorzonera hispanica) és una herbàcia poc abundant, que forma una rosassa basal de fulles llargues i lanceolades, amb les vores una mica ondulades, de la qual emergeix a la primavera una tija floral d’un pam o dos d’altura, amb fulles abraçadores i esparses i amb unes poques flors de color groc, bastant amples i vistoses, de la família de les compostes. L’arrel d’aquesta planta és tuberosa, gruixuda, corbada, d’un pam de longitud, amb una escorça negrosa i escamosa. El seu interior és sucós, blanquinós i de gust lleugerament dolç. Se’n troba per les muntanyes de Prades, la Conca de Barberà i els Ports de Beseit, sobre sòls més aviat calcaris i secs, entre matolls i pins, de forma dispersa i irregular.


La part interior de l’arrel conté substàncies químiques diverses, algunes de les quals, com la inulina, tenen usos alimentaris. Per aquesta raó, s’han desenvolupat varietats domèstiques per a la seva comercialització com a hortalissa dietètica, amb el nom de salsifí negre, adequada per a persones amb gota, diabetis, reumatisme, etc. A nivell medicinal, es considerava ja en el segle XVI un remei molt eficaç per a les picades d’escurçons i mossegades d’animals verinosos. Vull destacar la citació que en fa un famós metge sevillà del mateix segle, que situa el descobriment de les seves virtuts en «el condado de Urgel, en un lugar que se dice Montblanch», on diu que abundaven els escurçons que provocaven molts morts cada any, i que atribueix a un moro captiu procedent de l’Àfrica l’aplicació remeiera d’aquesta planta. No obstant, és en la teoria dels signes on es podria trobar l’origen d’aquest remei, ja que la forma corbada de l’arrel recorda molt la fatídica serp.