Mata d’escurçonera.
L’herba escurçonera (Scorzonera hispanica) és una herbàcia poc abundant, que forma una rosassa basal de fulles
llargues i lanceolades, amb les vores una mica ondulades, de la qual emergeix a
la primavera una tija floral d’un pam o dos d’altura, amb fulles abraçadores i
esparses i amb unes poques flors de color groc, bastant amples i vistoses, de
la família de les compostes. L’arrel d’aquesta planta és tuberosa, gruixuda,
corbada, d’un pam de longitud, amb una escorça negrosa i escamosa. El seu
interior és sucós, blanquinós i de gust lleugerament dolç. Se’n troba per les
muntanyes de Prades, la Conca de Barberà i els Ports de Beseit, sobre sòls més
aviat calcaris i secs, entre matolls i pins, de forma dispersa i irregular.
La part interior de l’arrel conté substàncies químiques diverses,
algunes de les quals, com la inulina, tenen usos alimentaris. Per aquesta raó,
s’han desenvolupat varietats domèstiques per a la seva comercialització com a
hortalissa dietètica, amb el nom de salsifí
negre, adequada per a persones amb gota, diabetis, reumatisme, etc. A
nivell medicinal, es considerava ja en el segle XVI un remei molt eficaç per a
les picades d’escurçons i mossegades d’animals verinosos. Vull destacar la
citació que en fa un famós metge sevillà del mateix segle, que situa el
descobriment de les seves virtuts en «el condado de Urgel, en un lugar que se
dice Montblanch», on diu que abundaven els escurçons que provocaven molts morts
cada any, i que atribueix a un moro captiu procedent de l’Àfrica l’aplicació
remeiera d’aquesta planta. No obstant, és en la teoria dels signes on es podria
trobar l’origen d’aquest remei, ja que la forma corbada de l’arrel recorda molt
la fatídica serp.
