Fruit de la servera.
En els boscos de
les nostres comarques creixen tres arbres del gènere Sorbus amb diverses denominacions populars: la moixera (Sorbus aria), la moixera de pastor (Sorbus torminalis) i la servera (Sorbus domestica). Els seus ecosistemes preferits
són les rouredes i alzinars, amb uns mínims requeriments d’alçada i humitat.
Les fulles són caduques i a la tardor es pinten de colors bruns, groguencs i
vermellosos, tot esquitxant els boscos mediterranis d’un cromatisme preciós.
Les flors formen inflorescències blanques. La moixera té fulles ovalades i
dentades, blanques en el revers, amb raïms de fruits petits i vermells, una
mica àcids i farinosos. La moixera de pastor té fulles lobulades i molt
retallades, amb fruits bruns i ovats. La servera o server té fulles compostes
amb molts folíols dentats i fruits petits i molt aspres, en forma de pera, que
a la tardor es torna grogosa i rogenca. Diversos topònims ben coneguts com el
Puigcerver fan referència a l’abundor de les serveres en el seu entorn.
Tots tres arbres
tenen fruits comestibles, més o menys astringents. Els més utilitzats són els
de la servera pròpiament dita, però per ser consumits en fresc cal deixar-los
madurar a casa perquè perdin la seva aspror i es tornin mústics i marronosos. També
es poden coure i elaborar-ne melmelades, gelees o xarops que ablaneixen la tos
i tallen la diarrea. Fins i tot hi ha receptes tradicionals per fer vinagres o
licors. En realitat, i tenint en compte l’escàs aprofitament de fruits tan
petits, és més aconsellable i ecològic deixar-los en els arbres perquè siguin
consumits pels ocells i els mamífers salvatges.