Gavarnera, font de vitamina c (Rosa sp.)

Grataculs.

El roser salvatge, dit gavarnera en alguns pobles de les nostres comarques, és un arbust que en els primers mesos de l’hivern encara es pot descobrir entre marges, vores de barrancs i clarianes de boscos, adornat d’una munió prodigiosa de robins incandescents. El parent humil de la família de les pretencioses roses es presenta, com elles, esquitxat de punxes i branques sarmentoses, però les flors són senzilles, amb pètals d’un rosa pàl·lid. Els aparents fruits vermells són en realitat els calzes madurats, que guarden unes llavors dures i rodejades de pèls rígids.

Els fruits dels rosers s’anomenen grataculs, al·ludint a la coïssor que els pèls provoquen quan els mengem sense separar-los de l’agradosa polpa o bé quan queden, per broma o per descuit, entre la pell i la roba. Els fruits lliures de pèls i llavors són una font de vitamina C i es poden menjar frescos o en forma d’original compota (amb sucre, aigua, poca cocció i ben triturats). Els pètals de les flors i les fulles són astringents i es poden utilitzar per rentar ferides o en cas de diarrea.

Camedris per a la fel (Teucrium chamaedrys)

Camedris.

El camedris me’l va fer conèixer un antic curandero d’un poble del Baix Camp amb el nom virtuós d’herba felera major. Es tracta d’una herbeta perenne i humil que es va escampant a poc a poc gràcies als seus prims rizomes. Les tiges broten cada any erectes i primes, d’un pam d’altura, una mica peludetes. Les fulles es van estirant al llarg de la tija, petites i oposades, ovalades i amb dents arrodonides. Les floretes són típicament labiades, de color rosat i púrpura, i fan grupets de tres a sis en les axil·les foliars. És una planta discreta, difícil de reconèixer per als profans, que s’amaga en les zones obagues i calcàries de molts dels nostres boscos.

Una virtut atribuïda a la planta és la de colerètica, és a dir, que augmenta la secreció de bilis o fel en les cèl·lules hepàtiques. També té propietats tòniques i estimulants per a l’aparell digestiu, raó per la qual ha estat utilitzada en licors i composicions aperitives (vermut, chartreuse...). De fet, és una planta amb aplicacions locals molt diverses i poc contrastades: per a les ferides, per a la gota, per a la febre, per a la pressió alta... Es pren en infusió i té un gust lleugerament amarg.

Espernallac per als paràsits intestinals (Santolina chamaecyparissus)

Mata d'espernallac.

L’espernallac és una mata petita, llenyosa i perenne que cada any aixeca nombroses tiges peludetes i plenes de fulles estretes, amb borra blanquinosa, amb lòbuls fins i dentats. Les flors són compostes, sense lígules, tot formant capítols solitaris al capdamunt de cada tija i semblants a botons de color groc. Tota la planta desprèn una olor aspra i molt aromàtica. Forma part del reguitzell de plantes que es recomana de collir la vesprada de Sant Joan, ja que a casa nostra és al voltant d’aquesta data quan assoleix el seu grau òptim de maduresa. Ocupa terrenys secs i calcaris, pedregosos o argilosos, sempre ben assolellats.

Les flors ja ben madurades tenen reputació de vermífugues, és a dir, són útils per eliminar els paràsits intestinals; es poden prendre en forma de pols seca o en infusió. La infusió té també fama de digestiva i per al dolor d’estómac. La tradició aconsella prendre un número senar de flors perquè actuï amb eficàcia. Serveix igualment com a reguladora dels cicles menstruals. Un altre ús molt freqüent a casa nostra és com a antiarnes, posant les flors en bossetes en els armaris de la roba.

Flor de l'espernallac.

Arç blanc per al sistema circulatori (Crataegus monogyna)

Arç blanc.

L’arç blanc sol presentar-se a les nostres comarques en forma d’arbust, però pot arribar a convertir-se en un petit arbre de fins a sis metres d’alçada. Les branques posseeixen unes punxes esparses, fortes i agudes. Les fulles caduques estan dividides en uns quants lòbuls profunds. Les flors són blanques i fines, amb cinc pètals i cinc sèpals, amb la típica aparença de la família de les rosàcies (pruneres, pomeres, cirerers...). El fruit és comestible, vermell, petit i farinós, de poca qualitat, i ja va ser consumit en la prehistòria, tal com mostren les recerques antropològiques. És anomenat en alguns indrets cirereta de pastor, tot i que aquest nom sol aplicar-se en els nostres pobles als fruits de l’arboç. Ocupa barrancs, marges de boscos, vores de riu, sempre en llocs humits o frescals.

Les flors de l’arç blanc tenen propietat antiespasmòdiques, sedants i regularitzadores del sistema circulatori i del cor. S’assequen i es prenen en forma d’infusió en tractaments per a la hipertensió, l’arterioesclerosi, les palpitacions i arítmies del cor, els espasmes nerviosos, l’angoixa i l’insomni. No sembla justificada la barreja de flors i fulles d’aquesta planta tal com s’ofereix en algunes botiges de plantes medicinals.

Fruits de l'arç blanc.

Sàlvia, la que salva (Salvia officinalis)

Planta de sàlvia.

La sàlvia de les nostres comarques és una planta humil i petita, llenyosa a la base, de la qual broten les tiges tendres i fulloses. Les fulles són oposades, lanceolades, estretes i cobertes d’una pubescència blanquinosa. Les flors són petites, blaves o liloses, típicament bilabiades; formen grupets que s’estiren en espiga al llarg de la tija. Tota la planta exhala un perfum fort, camforat i característic. Creix de forma silvestre en les nostres muntanyes calcàries i seques: Montsant, Muntanyes de Prades, etc.

La sàlvia té una reputació de medicinal molt antiga i les virtuts que s’atribueixen a les seves fulles i summitats florides són innombrables. La seva infusió es considera un bon remei digestiu, per enfortir l’estómac i en cas de diarrees i vòmits. També és molt recomanada per regularitzar les menstruacions irregulars i excessives, així com per atenuar els problemes de la menopausa. En forma de gargarismes i glopeigs, la seva virtut desinfectant és útil per tractar faringitis, angines, genives sagnants o llagues a la boca. La seva alcoholatura és un bon tònic capil·lar. Les fulles fresques i aixafades es poden aplicar com un cataplasma en picades d’insectes.

Sàlvia florida.

Herba pigotera: un suau laxant

Mata d'herba pigotera.

El polipodi (Polypodium vulgare) pertany al grup de les falgueres i s’anomena herba pigotera en algunes de les nostres contrades a causa dels sorus que formen curiosos cercles groguencs o ataronjats en el revers dels folíols: una semblança llunyana als senyals que deixava a la pell la malaltia de la pigota o verola. Totes les falgueres creen aquesta mena de dipòsits on es troben els esporangis carregats d’espores reproductores. Les fulles o frondes dels polipodis són grans, airoses i profundament retallades, i surten de terra, d’un rizoma horitzontal. Creixen en indrets obacs i humits, sobretot entre pedres, marges orientats al nord i troncs d’arbres vells o caiguts. Quan ocupen roquissars ombrívols i molsosos d’alzinars i rouredes provoquen màgiques sensacions en els caminants.

És una herba que es coneix i s’utilitza des de la més remota antiguitat. La part remeiera és el rizoma que, assecat i bullit, proporciona una beguda amb un cert regust de regalèssia. Es considera un laxant suau, recomanable en casos crònics d’estrenyiment. També és un expectorant indicat per a constipats, bronquitis i tos. Finalment, sembla que ajuda el fetge en casos d’insuficiència biliar. No és una herba de gran potència medicinal i, com que les seves virtuts les posseeixen també altres plantes, és preferible triar aquelles a les quals no haguem d’arrencar les parts subterrànies. Els boscos mediterranis ens ho agrairan amb moments de singular bellesa!

Herba de Sant Robert per a llagues i ferides

Herba de Sant Robert (Geranium robertianium).

És una herba humil i feble, amb les típiques fulles triangulars i retallades dels geranis, les quals surten d’unes tiges primes i vermelloses. Les flors són petites, amb cinc pètals de color rosa. Els fruits semblen unes agulletes o becs: estan formats per cinc aquenis, cada un dels quals conté una llavor que és expulsada amb la sobtada divisió de l’agulla. Tota la planta té una pubescència suau i un aroma poc agradable. Ocupa llocs humits i ombrívols: vores de barrancs, bardisses, cases enrunades, amb abundància de matèria orgànica.

És una planta astringent, cicatritzant i hemostàtica. Es pot utilitzar fresca o seca. La seva cocció és útil per rentar ferides i llagues de la pell. Aquesta cocció o la seva tintura alcohòlica serveix també per glopejar i tractar les llagues bucals o les genives sensibles, així com per fer gàrgares en cas de faringitis o angines. A nivell intern, el seu caràcter astringent en permet la infusió per a diarrees, i ha estat utilitzada en el passat per a úlceres d’estómac. En emergències, en cas de ferides, es pot picar la planta fresca i aplicar-la com un cataplasma.