Mata d'herba pigotera.
El polipodi (Polypodium
vulgare) pertany al grup de les falgueres i s’anomena herba pigotera en algunes
de les nostres contrades a causa dels sorus que formen curiosos cercles
groguencs o ataronjats en el revers dels folíols: una semblança llunyana als
senyals que deixava a la pell la malaltia de la pigota o verola. Totes les
falgueres creen aquesta mena de dipòsits on es troben els esporangis carregats
d’espores reproductores. Les fulles o frondes dels polipodis són grans, airoses
i profundament retallades, i surten de terra, d’un rizoma horitzontal. Creixen
en indrets obacs i humits, sobretot entre pedres, marges orientats al nord i
troncs d’arbres vells o caiguts. Quan ocupen roquissars ombrívols i molsosos d’alzinars
i rouredes provoquen màgiques sensacions en els caminants.
És una herba que es coneix i s’utilitza des de la més remota antiguitat. La
part remeiera és el rizoma que, assecat i bullit, proporciona una beguda amb un
cert regust de regalèssia. Es considera un laxant suau, recomanable en casos
crònics d’estrenyiment. També és un expectorant indicat per a constipats,
bronquitis i tos. Finalment, sembla que ajuda el fetge en casos d’insuficiència
biliar. No és una herba de gran potència medicinal i, com que les seves virtuts
les posseeixen també altres plantes, és preferible triar aquelles a les quals
no haguem d’arrencar les parts subterrànies. Els boscos mediterranis ens ho
agrairan amb moments de singular bellesa!
