Eucaliptus: per a bronquitis i constipats

Fulles d'eucaliptus.

L’avantatge d’aquesta planta és que no necessita presentació. En gairebé tots els nostres pobles, hi ha un lloc o un altre on s’ha plantat aquest espectacular arbre procedent d’Austràlia i Tasmània. Els plançons solen derivar en grandiosos exemplars gràcies al seu ràpid creixement, cosa que aconsegueixen amb un sistema d’arrels àvides d’aigua que liquiden pràcticament les possibilitats de supervivència d’altres espècies. És per aquesta raó que es van plantar en zones deltaiques i pantanoses a fi d’assecar els aiguamolls i reconvertir-los en terres de conreu. També han estat útils per aconseguir fusta ràpida i a bon preu per a les indústries papereres. La seva eficàcia econòmica xoca, tanmateix, amb la seva utilitat ecològica, no només per la competència deslleial sobre les espècies autòctones sinó també per la seva facilitat incendiària. Les essències aromàtiques que ens curen són també les que ens destrueixen el paisatge quan s’inflamen igual que la gasolina.

El principi actiu principal d’aquesta essència és l’eucaliptol, que s’extreu bàsicament de les fulles més velles. Forma part de nombrosos preparats farmacèutics pel seu caràcter antisèptic, bactericida i febrífug. Es pot utilitzar a nivell extern per fer fregues en malalties pectorals, dolors articulars o reumàtics. A nivell tradicional, les fulles es fan bullir per fer bafs o banys contra l’asma, la bronquitis, el constipat, la grip i altres malalties de l’aparell respiratori. A nivell intern, es poden prendre en infusió o en forma de xarop, combinades amb altres plantes expectorants i antisèptiques, com la farigola, la murtra o l’orenga.

Farigola: una farmaciola a casa

Mata de farigola.

Encara no havia fet esment de la panacea mediterrània més nostrada i més humil. Tal com acostuma a esdevenir a totes les cases, allò que es té més a prop, més segur i més quotidianament reconegut, acaba essent objecte de la indiferència i de la vulgaritat. I en canvi, aquest petit arbust, de fulles i flors petites, resulta petit en tot menys en les seves propietats. Mentre el nom de farigola és el nom comú a les terres del Camp, s’utilitza el nom de timó (del llatí Thymus vulgaris) cap a les comarques més meridionals i occidentals. Es dispersa abundosament en qualsevol indret assolellat, argilós o calcari, relativament sec, amb preferència pels espais oberts i poc arboris, entre els quals escampa el seu particular perfum.

Tant la planta fresca o seca com les essències que se n’extreuen (timol i altres) han estat utilitzats en medicina, en perfumeria, en química, a la cuina, etc. La cocció o infusió de la planta és antisèptica, antispasmòdica, digestiva, cicatritzant… i en cada poble del país hi ha aplicacions ancestrals que podrien omplir llibres. De totes elles, ens quedem amb el seu benèfic ús en cas de digestions pesades o inflamacions estomacals, en malalties respiratòries (grip, bronquitis, tos…), per desinfectar llagues, picades o ferides. Això sense oblidar el seu ús a la cuina mediterrània per aromatitzar estofats i rostits, olives i sopes. Aprofitem ara que ve la Pasqua i estan les mates en plena floració per fer-ne una mesurada provisió. Ah! I sobretot sense arrencar-les d’arrel perquè puguin tornar a rebrotar!