Herba queixalera: l’herba de les bruixes

Flor de queixalera.

La queixalera (Hyoscyamus niger) té una gran diversitat de noms a les nostres comarques: herba del mal de queixal, tabac de paret, tabac bord, esquelleta. És una herbàcia robusta i tota peluda, de més de mig metre d’alçada, amb fulles gruixudes i retallades en dents amples i triangulars. Les flors surten als extrems de les tiges i tenen també molta borra en el calze. La corol·la és grogosa i forma un embut que s’obre cap a l’exterior en cinc pètals arrodonits; dins la gola de l’embut el color és fosc i violaci. Els fruits que guarden les llavors formen unes càpsules seques protegides pel calze persistent i una tapa dura en la part superior, tot plegat com una mena d’esquelletes. És una herba que necessita sòls molt nitrogenats i humits, per la qual cosa sol créixer en poblacions rurals de muntanya, prop de masos i corrals, entre marges i runes on hi hagi abundància de fems i orins.

Les fulles i llavors de la queixalera produeixen efectes singulars que no estan exempts de toxicitat. Per una banda, provoquen la dilatació de la pupil·la i alteren de forma molt irregular la pressió de la sang. Per altra banda, actuen sobre el sistema nerviós i el cervell provocant sensacions hipnòtiques i d’ingravidesa, les mateixes que podrien tenir unes bruixes pujant cap al cel amb una escombra. És una planta calmant i sedant, per la qual cosa s’emprava en malalties com el Parkinson, tremolors i insomni. El fum de les llavors enceses té propietats analgèsiques que, com tants noms populars indiquen, el feien eficaç per als mals de queixal. Les fulles enrotllades com el tabac (un altre nom popular) servien per fer cigarrets antiasmàtics. A nivell extern, es feien ungüents contra els dolors, neuràlgies, morenes i per produir efectes narcòtics. De fet, aquesta herba, juntament amb la belladona, l’estramoni i la mandràgora, és una de les plantes més utilitzades en la bruixeria popular per elaborar verins, filtres d’amor, begudes màgiques i ungüents al·lucinatoris.

Corniol: la perillosa seducció del violeta

Flor del corniol.

El corniol (Aquilegia vulgaris) és una bellíssima planta primaveral que apareix i desapareix en raconades humides i barrancs obacs de les nostres muntanyes calcàries. És cap al maig i juny que, a la vora d’algun senderó del Montsant, dels Ports o de les serres de Prades ens sorprendrà amb les seves curioses flors blaves i violetes, reunides en vistoses inflorescències pendulars. Els cinc sèpals s’assimilen al blau de la corol·la i els cinc pètals es perllonguen cap al darrere en una mena d’urpa o banya corbada (d’on ve el nom de corniol, o aquilègia, recordant les urpes de les àguiles); al bell mig d’aquest conjunt plàstic, sobresurt un dens grupet d’estams de grogues anteres. La bellesa d’aquestes flors ha produït etimologies tan poètiques com “columbina”, “gants de Notre-Dame”, “perfetto amore”, “paxariños” …

Fins al segle xix fou una planta de gran reputació medicinal. Per via interna s’utilitzava contra malalties especialment greus: diftèria, xarampió, verola, fetge, etc. Per via externa, s’aplicava contra la tinya, la sarna o les úlceres. Tanmateix, estudis posteriors han demostrat que la planta posseeix substàncies cianhídriques molt tòxiques que poden provocar vòmits, convulsions i, si se’n pren en excés, la mort. La veritat és que no és l’única flor que, sota la malenconiosa seducció de violetes i blaus intensos, amaga un perill latent: acònit, mandràgora, belladona, morrons, dolçamara… ens adverteixen que no sempre trobarem en el camí la ingènua i inofensiva aroma de les violetes.

Tomaquera borda: un analgèsic perillós

Tomaquera borda.

La morella negra (Solanum nigrum) és una herbàcia de mig metre d’alçada anomenada tomaquera borda a les nostres contrades per les petites baies que a la tardor prenen sovint un color vermellós, encara que altres vegades pot ser ataronjat o negre. Les fulles són toves, ovalades, de dents amples i amb una mica de borra. Les flors són petites i blanques, amb cinc pètals. Malgrat les ostensibles diferències amb els tomàquets, la nomenclatura popular no s’allunya gaire de la realitat. I és que aquesta herbàcia pertany a la família de les solanàcies, tan lloada per la comestibilitat de nombroses espècies (patateres, tomaqueres, alberginieres...) com temuda per la potent toxicitat d’alguns dels seus components químics en plantes com la belladona, la mandràgora, l’estramoni o el tabac.

La tomaquera borda viu en horts de regadiu i erms urbans i rurals. És una típica «mala herba» de caràcter nitròfil, que necessita per desenvolupar-se abundant nitrogen i matèria orgànica. Les seves virtuts tradicionals es basaven en el contingut moderat de solanina que hi ha en tota la planta, una substància capaç de paralitzar i sedar els nervis sensitius i motors. La seva ingestió, doncs, no està exempta de perills, tot i que antany s’havia utilitzat per calmar les crisis i els espasmes gàstrics, hepàtics i nerviosos. Menys perillós resulta aprofitar la cocció de les fulles en tractaments analgèsics externs contra les hemorroides, l’artritis, les contusions, etc. En l’antiga Farmacopea formava part de nombrosos preparats analgèsics com el «bàlsam tranquil» o l’ungüent «Populeon».