Tomaquera borda.
La morella negra (Solanum nigrum) és una
herbàcia de mig metre d’alçada anomenada tomaquera borda a les nostres
contrades per les petites baies que a la tardor prenen sovint un color
vermellós, encara que altres vegades pot ser ataronjat o negre. Les
fulles són toves, ovalades, de dents amples i amb una mica de borra. Les flors
són petites i blanques, amb cinc pètals. Malgrat les ostensibles diferències
amb els tomàquets, la nomenclatura popular no s’allunya gaire de la realitat. I és que
aquesta herbàcia pertany a la família de les solanàcies, tan lloada per la
comestibilitat de nombroses espècies (patateres, tomaqueres, alberginieres...)
com temuda per la potent toxicitat d’alguns dels seus components químics en
plantes com la belladona, la mandràgora, l’estramoni o el tabac.
La
tomaquera borda viu en horts de regadiu i erms urbans i rurals. És una típica «mala
herba» de caràcter nitròfil, que necessita per desenvolupar-se abundant
nitrogen i matèria orgànica. Les seves virtuts tradicionals es basaven en el
contingut moderat de solanina que hi ha en tota la planta, una substància capaç
de paralitzar i sedar els nervis sensitius i motors. La seva ingestió, doncs,
no està exempta de perills, tot i que antany s’havia utilitzat per calmar les
crisis i els espasmes gàstrics, hepàtics i nerviosos. Menys perillós resulta
aprofitar la cocció de les fulles en tractaments analgèsics externs contra les
hemorroides, l’artritis, les contusions, etc. En l’antiga Farmacopea formava
part de nombrosos preparats analgèsics com el «bàlsam tranquil» o l’ungüent «Populeon».
