Mata de ruda de bosc (o de muntanya).
En el nostre país la ruda presenta tres espècies: a les
zones muntanyoses interiors la Ruta montana, a la zona més mediterrània la Ruta
chalepensis i en els horts i jardins la Ruta graveolens. Són plantes de dos o
tres pams d’alçada, amb fulles petites i estretes, i flors amb quatre pètals d’un
verd grogós, sovint esfilagarsats en el marge. Però si alguna característica
resulta inconfusible és la peculiar olor, forta i desagradosa, que t’impregna i
t’acompanya llarg temps tan sols de tocar-les.
Poques plantes tenen una
fama tan complexa i repleta de virtuts diabòliques o divines: des de la
prohibició a les embarassades a tocar-les o olorar-les per evitar l’avortament
(és evident, doncs, per a què fou utilitzada), a refranys com «A qui menja ruda, Déu l’ajuda», potser destinat als
monjos per les propietats antiafrodisíaques de què gaudeix el consum, a més de
popular remei contra els verins i les forces diabòliques. Entre una munió
interminable d’aplicacions, sembla força fonamentada l’eficàcia interna de la
rutina per provocar el sagnat uterí, tot i que el seu ús abusiu no està exempt
de perills. Per via externa, la ruda és molt rubefaent i pot reaccionar en
pells sensibles amb èczemes fulminants; tanmateix, l’oli o l’alcohol de ruda
han estat un agraït i ancestral remei contra el dolor reumàtic.
