Flor de queixalera.
La queixalera (Hyoscyamus niger) té una gran
diversitat de noms a les nostres comarques: herba del mal de queixal, tabac de
paret, tabac bord, esquelleta. És una herbàcia robusta i tota peluda, de més de
mig metre d’alçada, amb fulles gruixudes i retallades en dents amples i
triangulars. Les flors surten als extrems de les tiges i tenen també molta
borra en el calze. La corol·la és grogosa i forma un embut que s’obre cap a l’exterior
en cinc pètals arrodonits; dins la gola de l’embut el color és fosc i violaci.
Els fruits que guarden les llavors formen unes càpsules seques protegides pel
calze persistent i una tapa dura en la part superior, tot plegat com una mena d’esquelletes.
És una herba que necessita sòls molt nitrogenats i humits, per la qual cosa sol
créixer en poblacions rurals de muntanya, prop de masos i corrals, entre marges
i runes on hi hagi abundància de fems i orins.
Les
fulles i llavors de la queixalera produeixen efectes singulars que no estan
exempts de toxicitat. Per una banda, provoquen la dilatació de la pupil·la i
alteren de forma molt irregular la pressió de la sang. Per altra banda,
actuen sobre el sistema nerviós i el cervell provocant sensacions hipnòtiques i
d’ingravidesa, les mateixes que podrien tenir unes bruixes pujant cap al cel
amb una escombra. És una planta calmant i sedant, per la qual cosa s’emprava en
malalties com el Parkinson, tremolors i insomni. El fum de les llavors enceses
té propietats analgèsiques que, com tants noms populars indiquen, el feien
eficaç per als mals de queixal. Les fulles enrotllades com el tabac (un altre
nom popular) servien per fer cigarrets antiasmàtics. A nivell extern, es feien
ungüents contra els dolors, neuràlgies, morenes i per produir efectes
narcòtics. De fet, aquesta herba, juntament amb la belladona, l’estramoni i la
mandràgora, és una de les plantes més utilitzades en la bruixeria popular per
elaborar verins, filtres d’amor, begudes màgiques i ungüents al·lucinatoris.
