Mata d'api bord.
L’api bord (Apium
graveolens) és l’espècie silvestre que ha donat lloc a les hortalisses
domèstiques conreades amb el nom d’api. És una planta lligada a prats humits i
salins i, a les nostres comarques, solament troba un hàbitat propici en el
delta de l’Ebre. Pertany a la família de les umbel·líferes, caracteritzades per
unes inflorescències en forma de paraigües (umbel·les), amb una desena de radis
que aguanten minúscules floretes blanquinoses de cinc pètals. Les fulles i les tiges
són semblants a les de l’api i desprenen una olor semblant.
El suc de les tiges
i fulles, ja sigui liquades o en cocció, és un bon remei per provocar l’orina i
en temps antics es donava en malalties del ronyó, del fetge o de la bufeta. La seva arrel
formava part d’una fórmula magistral coneguda amb el nom de xarop de les cinc
arrels i que servia com a aperitiu, com a diürètic, en estats de debilitat i
per provocar la menstruació; es feia amb les arrels del fonoll, esparreguera,
julivert, rusc i api. A l’Edat Mitjana, la seva reputació sanativa era tan gran
que val la pena esmentar un refrany que s’hi referia: “El teu fill mort i hi ha
api a l’hort?” Una admonició que, amb petites variacions, només dues plantes
remeieres han tingut l’honor d’assenyalar: l’api i la sàlvia.
