Camp de lli (Linum usitatissimum).
El lli tradicional
(Linum usitatissimum) és una planta conreada, inexistent a la natura, generada
des de temps immemorials a partir d’un lli silvestre (Linum angustifolium), el
qual apareix de forma poc freqüent en les zones més herboses i humides de les
nostres muntanyes. Es caracteritzen per tenir una tija prima i rígida, de més
de mig metre d’alçada, al voltant de la qual es disposen de forma alterna una
munió de fulles estretes i lanceolades. Al capdamunt, se situen les flors, més
aviat petites, amb cinc pètals arrodonits de color blau cel. Dins l’ovari es
formarà una desena de llavors llargues i marronoses, que són les que tenen
propietats remeieres. Tanmateix, el prestigi del lli prové especialment de l’ús
tèxtil de les fibres de la tija i de les aplicacions en pintura i artesania de
l’oli de les llavors (oli de llinosa). A les nostres comarques, els llins
silvestres més abundants no tenen propietats medicinals, però sí que omplen en
canvi de bellesa els boscos i prats muntanyencs amb esclats de colors: el blanc
de la maleïda (Linum suffruticosum) i el blau fosc del lli de Narbona (Linum
narbonense).
La farina de lli
s’ha utilitzat amb finalitats medicinals com a emol·lient, per estovar i sanejar
furóncols i grans de mal aspecte, tot aplicant un cataplasma calent sobre la
zona afectada. Per altra banda, les llavors de lli són mucilaginoses ja que,
macerades en aigua, solten una mena de moc espès; el líquid resultant és
calmant, laxant i desinflamatori de les vies digestives i urinàries. En casos
d’estrenyiment crònic, és molt útil la maceració durant una nit de llavors de
lli i prunes seques en un got d’aigua; la barreja es pren en dejú durant uns
quants dies i ajuda molt a fer les deposicions intestinals.
