Malví.
El malví (Althaea officinalis) és una planta no
autòctona, originària d’Àsia, però establerta en el nostre país des d’èpoques
molt antigues. El seu àmbit ecològic se situa prop de zones inundables d’aigua
dolça, però apareix de forma molt aleatòria, ací i allà, en raconades dels rius
que porten un cabal més estable o que mantenen una capa freàtica superficial
prou important. Així, es pot localitzar prop de la desembocadura del riu Gaià,
en alguns trams dels rius Francolí, Siurana, Montsant, etc. El malví
desenvolupa unes arrels llargues i robustes de les quals s’eleven tiges de més
d’un metre d’alçada, poc ramificades, amb fulles lobulades i triangulars. Les flors
són semblants a les de la malva, però més pàl·lides i petites. No és una planta
excessivament abundant, per la qual cosa és recomanable acudir a botigues
especialitzades i evitar la recol·lecció pel propi compte.
Va ser cultivada com a planta remeiera en els
monestirs medievals, des dels quals es deuria estendre i naturalitzar. Si bé
les fulles i flors tenen també efectes bèquics i emol·lients, és sobretot en
l’arrel recol·lectada a la tardor on es concentra major quantitat de mucílag i
pectina, substàncies que es desprenen amb la cocció i que deixen un líquid
suau, dolcenc i gelatinós. Aquest líquid es pot prendre per desinflamar la
boca, la gola i els bronquis, en processos de tos, angines, bronquitis, genives
irritades, llagues bucals, etc. També contraresta
l’acidesa estomacal i els efectes de les gastritis i úlceres d’estómac. De fet,
les seves aplicacions remeieres són interminables i és una planta que va tenir
un gran prestigi en l’antiguitat.
