Carbassina o truca.
La carbassina del Camp o la truca de les terres de l’Ebre (Bryonia dioica) fa referència a una planta enfiladissa, de tiges febles i primes, amb circells recargolats que li serveixen per aferrar-se a troncs i marges. Durant l’hivern resta en repòs sota terra, reduïda a una arrel més gruixuda que un nap. A la primavera emergeixen nombrosos ulls que, de manera semblant als espàrrecs, esdevindran llargues i volubles tiges que s’escamparan per sobre de qualsevol suport. En els nusos sortiran unes fulletes palmades semblants a les del cep, però més petites. Més endavant apareixeran les flors unisexuals, insignificants i sovint inadvertides, les masculines en unes tiges i les femenines en unes altres. Aquestes es convertiran en unes boletes vermelles de gran toxicitat —una dotzena pot matar un infant. És una planta que surt en indrets humits i obacs, prop de rius i rierols, però també en els marges més frescos dels camps de conreu poc tractats amb herbicides o tractors.
Les virtuts més importants de la planta es refereixen a l’arrel, la qual era raspada i picolada per aplicar en forma de cataplasma sobre contusions, dolors reumàtics, ciàtica, artritis… a causa del seu caràcter calorífic i rubefaent sobre la pell. També se’n feien preparats amb oli contra les cremades, arrugues, pigues, furóncols, taques, hematomes, etc. Aquest ús medicinal no està exempt de risc ja que pot provocar irritació i ulceracions. El perill és encara més gran per via interna i, tanmateix, la medicina popular l’ha utilitzat sovint com un purgant dràstic, malgrat que una dosi excessiva pot provocar vòmits i diarrees violentes, i fins i tot la mort. En canvi, els ulls tendres primaverals es consideren comestibles i ja eren consumits pels grecs i romans, costum que s’ha mantingut en moltes zones, on es mengen en truita com si fossin espàrrecs.
