Magraner: l’eternitat de Persèfone

Magrana.

El magraner (Punica granatum) és un arbust originari de l’Àsia, però va ser introduït fa segles en l’àrea mediterrània; el seu fruit ja va ser molt apreciat pels egipcis, pels grecs i pels àrabs —no ens oblidem de Granada. En el nostre país, les llavors escampades pels ocells n'han permès la dispersió més enllà dels horts, per la qual cosa se’l pot trobar sovint en els marges de camins i rieres. La magrana era un símbol destacat en moltes cultures antigues i formava part de llegendes i tradicions. En el món grec fou el fruit de què es valgué el déu Hades per retenir Persèfone i convertir-la en eterna transeünt entre el món dels vius i dels morts. En la tradició grega i en la pròpia Bíblia és símbol de la fecunditat i la seva aparició en els nostres somnis és signe de benaurança i d’amor correspost.

La magrana madura a la tardor, a partir del mes de setembre. Amb el suc agre s’elabora un xarop febrífug i antitussigen, calmant de la tos i molt refrescant durant l’estiu. Però la virtut més important i comprovada del magraner la posseeix l’escorça de l’arrel, la qual conté substàncies antihelmíntiques que han estat molt utilitzades per combatre la tènia i els paràsits intestinals; pot provocar nàusees i vòmits a causa de la seva extrema amargor. Darrerament, fins i tot la potent indústria farmacèutica s’ha fet ressò de les virtuts de la magrana: per una banda, recomanant concentrats del suc contra el càncer de pròstata i l’arteriosclerosi i, per altra banda, elaborant cremes contra l’envelliment de la pell amb les substàncies antioxidants de les llavors. Ja veieu: els humans han descobert l’enigma de la bella eternitat de Persèfone!