Orquídia.
Acostumats a l’exuberància de les
orquídies exòtiques que d’uns anys ençà han proliferat en floristeries i
centres de jardineria, poca gent és conscient que a Catalunya existeixen unes
vuitanta espècies de la mateixa família. Més discretes i arrelades a la terra
que les seves altives i arborícoles parentes tropicals, les nostres petites
orquídies no deixen de produir esclats de color enmig dels prats i dels boscos,
quan es produeix la seva efímera floració en els mesos primaverals. Solen
mesurar un pam o dos, amb una tija ben erecta que aguanta les delicades flors i
que s’aixeca d’una roseta de fulles enteres, d’un verd brillant, a vegades
maculat de taques fosques. Les flors tenen tres sèpals, dos pètals laterals i
un de central més ample i espectacular on s’inclouen els òrgans reproductors,
tot conformant una hàbil estratègia per acollir insectes pol·linitzadors ben
específics. Les del gènere Orchys solen
formar denses inflorescències i són més petites. Les del gènere Ophrys són més grans i adopten un
característic aspecte d’abella o d’insecte pelut.
La raó de presentar les orquídies en
aquest recull de plantes remeieres obeeix a una mera curiositat etnogràfica i
morfològica. La paraula orquídia procedeix d’un mot grec que significa
testicle. Això es deu a la presència de dos petits tubercles globulars en la
base de la major part de les espècies. La semblança amb els famosos atributs masculins —amanit encara més pel fet que un dels tubercles és
sempre més llustrós i vigorós que l’altre— produí en
els antics el miratge dels “signes reveladors” i la suposició de miraculoses
expectatives afrodisíaques. Res de l’altre món!
—com sol passar ben sovint. La farina dels tubercles no és ni més ni menys
alimentosa que la fècula de la
patata. Més val, doncs, que busqueu el miracle en la
deliciosa contemplació d’unes flors que, elles sí, són realment un miracle de bellesa.
