Planta d'enciam bord (Lactuca virosa).
Hi ha dos tipus d’enciam silvestre de propietats i
característiques semblants, Lactuca virosa i Lactuca serriola, essent la
primera més abundant en les muntanyes i prats i la segona més pròpia d’erms i
camps de terra baixa. Amb humitat i bona terra, ambdues assoleixen
altures de més d’un metre. Les fulles són grans i serrades, unes basals i
altres abraçadores entorn de la
tija. Unes petites pues recorren les tiges i els nervis
principals de les fulles. Les flors són grogues i compostes, com el llecsó i el
dent de lleó, i s’aixequen sobre inflorescències terminals força altes. Els
fruits són petits angelets amb pelets blancs i fins.
Igual que
els enciams de menjar, quan es talla la tija flueix un suc lletós que es va
solidificant i enfosquint. Aquesta substància amarga es va recollint al llarg
dels dies mentre es va fent el tall una mica més avall. Aquest lactucari, conegut
en segles passats com “opi d’enciam”, s’utilitzava per les seves propietats
sedants i narcòtiques. És curiós recordar que tots els enciams, fins i tot els
domèstics, tenen fama des de temps molt antics de calmar l’erotisme incontrolat
i els somnis pecaminosos. El làtex assecat es pot prendre en infusió o en forma
de xarop, sol o acompanyat de llúpol, per calmar l’excitació nerviosa,
l’ansietat i l’insomni. En dosis excessives pot ésser lleugerament tòxic.
