Mare-selves, xuclamels i lligaboscs

Xuclamel.

A les nostres comarques tenim cinc espècies d’arbusts del gènere Lonicera. Viuen en diversos ecosistemes del país, condicionats pels factors d’humitat, sòl, ombra i temperatura. La Lonicera implexa creix en zones d’alzinar i pi blanc. La Lonicera etrusca, peryclimenum i xylosteum viuen en boscos més humits, més obacs i a més altura. I fins i tot la Lonicera pyrenaica és una rupícola de roques calcàries. El nom més comú en català per a tots ells és el de xuclamel o lligabosc, fent referència a la seva tendència a produir tiges flexibles que s’enfilen i entrecreuen com un lligam, i a les seves flors blanques i groguenques, més o menys oloroses i amb corol·la en forma d’embut, que atreuen els insectes cap al seu interior a la recerca de nèctar. Malgrat tantes espècies autòctones, la mare-selva medicinal i més reconeguda per la gent no es cria en els boscos sinó que és un arbust de jardineria (Lonicera caprifolium), de característiques externes semblants als nostres, encara que amb flors molt més perfumades. Tots els xuclamels produeixen fruits de colors ataronjats o vermellosos, que són tòxics i causen vòmits i diarrees. La seva ingestió abusiva altera el ritme cardíac i pot ocasionar la mort.

Les flors de la mare-selva de jardineria poden ser substituïdes per les d’alguns arbusts autòctons en les seves aplicacions medicinals, sobretot per les del lligabosc atlàntic (Lonicera peryclimenum), però aquelles tenen virtuts i aromes molt superiors. Amb les flors s’acostuma a fer infusions o xarops antisèptics, diürètics i sudorífics que ajuden a alleujar els processos febrils, angines, tos, bronquitis, asma, constipats, malalties del fetge i moltes altres.

Verònica: un te saludable

Flor de verònica.

De veròniques a les nostres comarques en tenim una desena, la major part de les quals amb tendència arvense, és a dir, amb preferència per sòls conreats o erms. Quasi totes són herbes humils que presenten unes petites flors blaves de minúscula bellesa. La verònica amb més reputació remeiera (Veronica officinalis) viu en les clarianes dels nostres boscos humits i ombrívols. És arrossegadissa i de fulles ovalades i dentades. Del rizoma serpentejant s’aixeca a la primavera uns ramets de menys d’un pam, erectes i delicats, amb petites flors de color malva i blau clar.

Fou una planta de reputació medicinal notable en segles passats, però actualment es considera que els seus principis actius no justifiquen les atribucions que se li donaven per curar moltes malalties respiratòries i digestives, fins i tot la tisi. El seu lleuger gust amarg la fa recomanable per prendre com un te digestiu, que ajuda a tractar diarrees i gastritis i que beneficia la neteja del ronyó i del fetge. També ajuda a combatre la tos i la bronquitis. A nivell extern, la seva infusió serveix per rentar èczemes i irritacions cutànies. La verònica formava part, juntament amb setze plantes més (brotònica, romer, orenga, sàlvia...), del famós compost vulnerari del qual es feien preparacions per curar ferides, llagues i tota mena d’afeccions de la pell. Va ser fins i tot anomenada herba dels leprosos per la seva suposada virtut en la curació d’un rei francès.

Marxívol: el verí del bosc

Mata de Marxívol.

El gènere dels el·lèbors agrupa una colla de plantes tòxiques de les quals a Catalunya n’hi ha dues, anomenades vulgarment marxívols, una més mediterrània (Helleborus foetidus) i l’altra més pirinenca (Helleborus viridis). Les dues espècies tenen moltes semblances morfològiques, ecològiques i químiques. El marxívol dels nostres boscos (Helleborus foetidus) és una herbàcia vivaç i perenne, de mig metre d’alçada, amb fulles amples i dividides en folíols lanceolats, com si fossin dits d’una mà. Les flors s’agrupen en una densa inflorescència verda, més pàl·lida que les fulles. Creix en els boscos i clarianes de les nostres muntanyes més prelitorals, amb preferència pels indrets amb ombra i humitat.

El marxívol és una planta tòxica, tant a nivell intern com extern. Si es consumeix, produeix vòmits i convulsions, i pot provocar la mort per aturada cardíaca. El seu ús popular era com a purgant dràstic, però amb risc evident per a la vida. També s’ha utilitzat en emplastre contra els furóncols i en banys contra les fístules anals i els penellons. Si es manipula durant molta estona, pot entumir i insensibilitzar les mans, així com causar irritacions a la pell pel seu caràcter rubefaent i vesicant. S’havia utilitzat en veterinària contra la malaltia bacteriana dels ramats anomenada carboncle.

Olivereta per al dolor

Fruits de l’olivereta.

L’olivereta (Ligustrum vulgare) és un arbust dens i perenne, de fulles oposades, estretes i lanceolades, de color verd fosc i sense pèls. Del terra surten moltes branques primes, que li donen un aspecte massiu, molt fàcil de podar i molt apropiat per fer tanques. Les flors són blanques i oloroses, agrupades en pinacles terminals. Els fruits són baies negres, petites i rodones que taquen de violeta. Ecològicament és una planta remarcable, ja que permet la nidificació i produeix una gran quantitat de fruits comestibles per als ocells. A les nostres comarques creix en zones una mica humides, a la vora de barrancs, en bardisses, en marges de bosc o de camins. Una espècie emparentada és la famosa troana (Ligustrum japonicum), un arbret que és sovint plantat en carrers i jardins de les ciutats.

En medicina natural se n’utilitzen les flors per elaborar un oli analgèsic, amb el qual es fan fregues contra els dolors i la cel·lulitis. Els fruits són verinosos per als éssers humans, sobretot per als nens. També amb les fulles es feien gargarismes per millorar les afeccions de boca i de gola i coccions per a la diarrea, però hi ha moltes altres plantes amb les mateixes qualitats i menys riscos. És una planta que és millor no consumir a nivell intern. També és utilitzada per produir tints naturals, el groc amb l’escorça, el rosat i violaci amb els fruits.

Làmpsana: l’herba de les mamelles

Làmpsana.

La làmpsana (Lapsana communis) és una herba que creix en les nostres comarques de forma espontània, en els camps de conreu de regadiu, a la vora dels camins i en les clarianes dels boscos. Pertany a la família de les compostes i s’assembla als típics lletsons de flors grogues, però una mica més alta i ramificada. Les fulles són tendres i retallades, i tant elles com la tija estan recobertes de pèls suaus. El seu gust és una mica amargant i, com el dent de lleó, es pot consumir com a verdura i en amanides depuratives.

En la medicina antiga es feia servir per a les dones a les quals se’ls tallava la llet, així com per curar les fissures dels pits en el temps de lactància, d’ací la major part de noms populars: hierba pezonera en castellà, herbe aux mamelles en francès, etc. Actualment es comercialitzen sucs i tintures emol·lients per estovar les congestions i inflamacions. El seu suc s’ha utilitzat per rebaixar els nivells de sucre en la sang. També se’n fan pomades o cataplasmes per ajudar a cicatritzar ferides, llagues i talls.

Escurçonera contra els escurçons

Mata d’escurçonera.

L’herba escurçonera (Scorzonera hispanica) és una herbàcia poc abundant, que forma una rosassa basal de fulles llargues i lanceolades, amb les vores una mica ondulades, de la qual emergeix a la primavera una tija floral d’un pam o dos d’altura, amb fulles abraçadores i esparses i amb unes poques flors de color groc, bastant amples i vistoses, de la família de les compostes. L’arrel d’aquesta planta és tuberosa, gruixuda, corbada, d’un pam de longitud, amb una escorça negrosa i escamosa. El seu interior és sucós, blanquinós i de gust lleugerament dolç. Se’n troba per les muntanyes de Prades, la Conca de Barberà i els Ports de Beseit, sobre sòls més aviat calcaris i secs, entre matolls i pins, de forma dispersa i irregular.

La part interior de l’arrel conté substàncies químiques diverses, algunes de les quals, com la inulina, tenen usos alimentaris. Per aquesta raó, s’han desenvolupat varietats domèstiques per a la seva comercialització com a hortalissa dietètica, amb el nom de salsifí negre, adequada per a persones amb gota, diabetis, reumatisme, etc. A nivell medicinal, es considerava ja en el segle XVI un remei molt eficaç per a les picades d’escurçons i mossegades d’animals verinosos. Vull destacar la citació que en fa un famós metge sevillà del mateix segle, que situa el descobriment de les seves virtuts en «el condado de Urgel, en un lugar que se dice Montblanch», on diu que abundaven els escurçons que provocaven molts morts cada any, i que atribueix a un moro captiu procedent de l’Àfrica l’aplicació remeiera d’aquesta planta. No obstant, és en la teoria dels signes on es podria trobar l’origen d’aquest remei, ja que la forma corbada de l’arrel recorda molt la fatídica serp.

Serveres i els seus fruits comestibles

Fruit de la servera.

En els boscos de les nostres comarques creixen tres arbres del gènere Sorbus amb diverses denominacions populars: la moixera (Sorbus aria), la moixera de pastor (Sorbus torminalis) i la servera (Sorbus domestica). Els seus ecosistemes preferits són les rouredes i alzinars, amb uns mínims requeriments d’alçada i humitat. Les fulles són caduques i a la tardor es pinten de colors bruns, groguencs i vermellosos, tot esquitxant els boscos mediterranis d’un cromatisme preciós. Les flors formen inflorescències blanques. La moixera té fulles ovalades i dentades, blanques en el revers, amb raïms de fruits petits i vermells, una mica àcids i farinosos. La moixera de pastor té fulles lobulades i molt retallades, amb fruits bruns i ovats. La servera o server té fulles compostes amb molts folíols dentats i fruits petits i molt aspres, en forma de pera, que a la tardor es torna grogosa i rogenca. Diversos topònims ben coneguts com el Puigcerver fan referència a l’abundor de les serveres en el seu entorn.

Tots tres arbres tenen fruits comestibles, més o menys astringents. Els més utilitzats són els de la servera pròpiament dita, però per ser consumits en fresc cal deixar-los madurar a casa perquè perdin la seva aspror i es tornin mústics i marronosos. També es poden coure i elaborar-ne melmelades, gelees o xarops que ablaneixen la tos i tallen la diarrea. Fins i tot hi ha receptes tradicionals per fer vinagres o licors. En realitat, i tenint en compte l’escàs aprofitament de fruits tan petits, és més aconsellable i ecològic deixar-los en els arbres perquè siguin consumits pels ocells i els mamífers salvatges.

Els roures i les seves propietats astringents

Gla del roure.

La família Quercus està constituïda, en general, pels arbres que anomenem alzines i roures, però mentre que les alzines o carrasques tenen la fulla perenne, els roures són caducifolis. La fulla dels roures és retallada i amb dents més o menys arrodonides i els seus fruits, com en tota la família, són les glans. A les nostres comarques hi ha una gran diversitat d’espècies que difereixen entre elles precisament per la mida de les fulles, la seva major o menor pilositat, la profunditat dels retalls o l’aspecte de les glans: roure martinenc, de fulla gran, reboll, de fulla petita, etc.

Els roures tenen propietats astringents, és a dir, capacitat per restrènyer les mucoses i els teixits del cos, contraient la pell i desinfectant les zones superficials. Aquesta astringència es deu a la presència de tanins i àcids que han estat aprofitats durant segles en l’adob de les pells. L’escorça i les agalles són les parts més actives. Les agalles o cassanelles són unes boles marronoses que es formen en els brots tendres com a reacció defensiva de la planta a la posta d’un petit insecte a fi d’aïllar-lo. L’escorça dels tronquets més joves s’asseca i s’utilitza esmicolada mitjançant una cocció per fer banys, compreses o gargarismes contra diverses afeccions: hemorràgies, hemorroides, angines, penellons, genives sagnants, llagues, etc. Per via interna serveix per estroncar la diarrea i la disenteria, però cal evitar que el tractament s’allargui massa temps.

Com a curiositat morbosa i divertida, les agalles servien en altres temps per elaborar la «pomada virginal o de la comtessa», una mena d’ungüent que, segons el famós metge castellà del segle xvi Andrés De Laguna, «aprieta y cierra las partes bajas ... que se pueden vender mil veces por vírgenes las que desean más parecer que ser doncellas». Vosaltres mateixes!

Til•ler per als nervis

Flors del til·ler.

En les nostres comarques tenim dos til·lers amb propietats medicinals: el de fulla petita (Tilia cordata) i el de fulla gran (Tilia platyphyllos). El primer sol fer molts llucs i rebrots en la base del tronc i té les fulles cordades, més suaus, sense pèls al revers i força simètriques. El segon les té més asimètriques en la base i més piloses en el revers. Els til·lers de jardí, tan abundants avui dia en les nostres ciutats, i que es caracteritzen per unes fulles de revers blanquinós, no tenen qualitats remeieres. Les flors són grogues i oloroses i estan enganxades a una bràctea o ala, la qual, un cop convertida la flor en llavor, en permetrà la dispersió mitjançant el vent. Els til·lers es poden trobar en boscos frescos de la muntanya mitjana, prop de barrancs i rius. Sovint han estat plantats en masies i jardins per la suavitat de l’ombra que fa i l’olor de les flors, a més de la seva ancestral utilitat.

La virtut popularment més apreciada d’aquests arbres es troba en la til·la, que consisteix en la infusió de les flors groguenques amb bràctees o sense. Si es recullen, cal assecar-les amb rapidesa i airejar-les sovint, ja que es poden florir. Des de sempre s’ha considerat aquesta infusió sedant i antiespasmòdica, molt recomanable per als nervis, l’ansietat, l’insomni, les palpitacions i l’acidesa d’estómac. També té propietats sudorífiques i ajuda a millorar els estats gripals i de febre en general. La part interna de l’escorça del til·ler s’utilitza en decocció per ajudar a depurar el fetge, eliminar l’àcid úric i tractar les migranyes.

Melissa per als nervis i l’aparell digestiu

Fulles de melissa.

La melissa o tarongina (Melissa officinalis) és una herbàcia vivaç, amb rizomes, de mig metre d’alçada, que creix espontània en zones molt fresques i humides dels nostres boscos, barrancs i rierols. No és una planta molt freqüent en estat silvestre, però es pot adquirir en qualsevol centre de jardineria i plantar en un racó fresc i ombrívol del tros o jardí, on es desenvoluparà amb facilitat. Les fulles són ovades, dentades i oposades, amb un tacte tendre i fi, i amb una olor suau i allimonada. Les flors són petites, blanques i labiades.

La infusió de les fulles és antiespasmòdica, tònica, sedant i digestiva. És molt útil per als estómacs delicats, els mals de ventre, la indigestió, el vòmit i les flatulències. Resulta molt indicat per a aquelles persones a qui «se’ls posen els nervis a la panxa», tal com diu la parla popular. El seu caràcter sedant la fa molt recomanable per a les crisis nervioses, insomni, vertigen, ansietat, estrès, etc. Cal no oblidar que la seva essència és la base de la famosa aigua del Carme, reputada garantia de la població de segles anteriors contra les crisis histèriques. La melissa s’aprofita també en la composició de nombrosos licors estomacals (chartreuse, benedictí, ratafia, etc). Darrerament, la seva essència o la seva infusió s’ha utilitzat amb bons resultats per alleujar els efectes d’altres malalties, com els herpes o l’hipertiroïdisme.

Violeta per a la tos

Violetes.

En els boscos humits i en els racons ombrívols de les nostres comarques es fan diverses especies de violes, però la que s’anomena pròpiament violeta (Viola odorata) només es cria espontàniament en les comarques del nord de Catalunya. Tanmateix, són pocs els jardiners o masovers que no aprofiten alguna raconada per escampar aquesta planta baixa, reptant i de fàcil supervivència, que els sabrà recompensar amb el perfum delicat de les seves flors. La viola d’olor forma estolons llargs i fins amb els quals s’escampa fàcilment i necessita més ombra que aigua. Les fulles són ovalades i una mica en forma de cor. Als inicis de cada primavera s’aixequen les flors violeta sobre unes tiges primes i febles, i són de les primeres flors en obrir-se quan encara no hem abandonat l’hivern del tot. La penetrant i romàntica olor que desprenen ha convertit la seva essència, tot i el seu preu caríssim, en una de les preferides de la perfumeria.

La virtut més qualificada de la violeta és la de ser expectorant i calmant de la tos. Serveix per a afeccions que produeixen molta mucositat: grips, constipats, bronquitis, al·lèrgies ... S’aprofiten les flors i també els rizomes en forma d’infusió i també es pot preparar un xarop que es pot guardar per a les necessitats futures. Es pot combinar amb altres flors bèquiques, de propietats semblants, com la malva, la rosella, la blenera, la borratja i la primavera. La violeta ha estat relacionada des de l’antiguitat amb els rituals funeraris, però és també la flor consagrada a Afrodita, la deessa de l’amor. Mort i amor, en definitiva, que simbolitzen la relació de les violetes amb els amors impossibles i ocults. Impossible oblidar la famosa cançó de Cecilia que «... como siempre sin tarjeta, le mandaba un ramito de violetas»!

Saüc per desinflamar

Flor del saüquer.

El saüc o saüquer és un arbret d’escorça berrugosa i arrugada, plantat en horts i masos, però que a vegades es fa espontani en vores de rius i barrancs. Els branquillons nous són tous i fràgils, amb una medul·la blanca i flexible. Les fulles són oposades i compostes, amb cinc o set folíols dentats. Les flors formen grans corimbes en forma de paraigua aplanat, curulls de petites flors oloroses, amb cinc pètals blancs. Els fruits són unes baies de color negre violat, àcides i comestibles. És un arbre màgic, commemoratiu d’antigues tradicions, que es considera portador de bona sort i que no es pot destruir sense algun ritual de precaució.

Totes les parts del saüc són remeieres. La segona escorça, de color verd, serveix per elaborar ungüents per a les afeccions de la pell. Amb els fruits madurs es pot fer un xarop molt bo per desintoxicar els òrgans interns, útil per a la gota i el fetge, i darrerament comercialitzat en extracte per alleugerir i escurçar els símptomes de la grip. Quant a les flors, es cullen i s’assequen en un indret obac i ben ventilat. En les zones muntanyenques es recomana fer-ho en la diada màgica de Sant Joan, però a la plana del Camp la floració és molt més primerenca. Tenen propietats desinflamatòries reconegudes: en compresa tèbia la seva infusió s’aplica sobre els ulls cansats i la conjuntivitis i es poden beure dues o tres tasses per combatre les afeccions respiratòries, constipats, grip, bronquitis, febre, al·lèrgia,  etc. Fins i tot, en moltes contrades del país, hi ha el costum de consumir les flors arrebossades i fregides, igual que amb les flors del carabassó. En definitiva, una autèntica panacea que tothom hauria de plantar al seu tros.

Fumària per al fetge

Flor de la fumària.

La fumària (Fumaria officinalis) formaria part d’aquest menyspreat món de les “males herbes” on els herbicides fan injustament estralls. És una herba que té molts noms populars: gallgalleret, angelets, julivert bord… És una planta molt fullosa, sense pèls, de port humil i flexible. Les fulles són tendres i molt retallades, d’on prové el nom de julivert bord. Les floretes, amb quatre pètals estrets i ajuntats, formen sobre el verd esquitxos de color rosa, semblants a petits peuets. És una herba molt comú a les nostres comarques, pròpia dels camps de regadiu, de les vores ombrívoles de camins i marges, sempre en ambients humanitzats i una mica frescos.

La fumària és una herbàcia amarga, molt adequada en les cures depuratives de primavera. Es recomana per estimular el fetge i la secreció de bilis, en la prevenció de càlculs biliars i en digestions pesades. El seu caràcter depuratiu ajuda en el tractament d’al·lèrgies i afeccions de la pell (acne, èczemes, psoriasi), aplicada en forma de compreses i consumida en forma d’infusions. També es pot prendre en forma de suc, liquant-la amb altres herbes de característiques remeieres semblants: dent de lleó, enciam, xicoira, créixens… Amb una mica de sucre o mel, el gust es fa més acceptable i la barreja es pot conservar millor. És un remei de temporada i convé no allargar el període de consum, ja que, en dosis altes, pot provocar algun efecte secundari.

Sarronets per a les hemorràgies

Sarronet o bossa de pastor.

Els sarronets o bosses de pastor (Capsella bursa-pastoris) és una “mala herba” dels camps conreats, vores de camins, jardins i erms amb certa presència de nitrogen. És una herbeta senzilla i feble, d’un parell de pams d’alçada, fulles retallades i una tija prima sobre la qual es van obrint de forma esglaonada petites i insignificants floretes de color blanc, amb quatre pètals, com totes les crucíferes. Aquestes flors es converteixen en fruits secs (síliqües), triangulars, petits i amb una forma característica de la qual procedeix el nom vulgar: bossetes que recorden els sarrons dels pastors o petits formatges.

Tota la planta fresca és antiinflamatòria, astringent i hemostàtica, és a dir, amb capacitat per aturar les hemorràgies i regular el flux sanguini excessiu. El seu suc fresc s’ha utilitzat com a remei d’emergència per aplicar sobre ferides, sagnat de les fosses nasals, blaus, trencaments capil·lars, etc. També es pot fer una cocció de la planta, preferiblement fresca, i aplicar un cataplasma sobre la part afectada. A nivell intern, la seva infusió es pot prendre en cas de menorràgia o irregularitats en el cicle menstrual, començant uns dies abans del suposat primer dia de la regla; és recomanable acompanyar-la de plantes com l’artemísia o la camamilla. També es poden fer glopeigs per a les genives sagnants, banys per a les hemorroides i infusions per millorar l’estat de varices i úlceres gàstriques.

Ginebre per a l’aparell urinari

Mata de ginebre.

El ginebre (Juniperus communis) creix en la muntanya mitjana de les nostres comarques, gairebé sempre com un arbust, però, de fet, pot arribar a formar arbrets de fins a sis metres d’altura en regions i països de millors condicions climàtiques i menys pressió forestal. És una planta que fuig de l’excessiva calor però, en canvi, és una de les plantes més resistents al fred i a l’altura, abatent les seves rames i arraulint-se contra el sòl, deixant que la neu el cobreixi com un paraigua protector i acompanyant el pi negre i el neret en les darreres incursions de la vegetació en l’alta muntanya pirinenca. Les fulles són com petites agulles d’un verd fort i amb una ratlla blanca al seu revers. Aquesta característica el diferencia del seu cosí, el càdec, més adaptat a la calor mediterrània, i que presenta dues ratlletes blanques a les fulles. Els fruits del ginebre, anomenats ginebrons, són boletes de color blau negrós quan són madures i tenen un gust aspre i agredolç (les del càdec són de color vermellós-marronós).

Els ginebrons van ser considerats a l’edat mitjana una panacea i servien de remei per a desenes de dolences. Les més comprovades són les seves propietats diürètiques, aperitives i antisèptiques. Així doncs, s’utilitzen per a infeccions del sistema urinari, com la cistitis, tot i que el seu ús perllongat pot produir irritacions contraproduents. A nivell extern, serveixen per rentar i desinfectar ferides. Tenen també propietats digestives i carminatives, és a dir, que ajuden a combatre els còlics i els gasos intestinals. També tenen usos culinaris, per exemple per a la fabricació de xucrut o col fermentada, embotits, guisats de carn, etc. Amb la seva destil·lació donen a la ginebra el seu aroma característic. L’oli essencial de ginebre té aplicacions externes per alleujar els dolors de les articulacions i neuràlgies. L’ús d’aquesta planta és desaconsellat en cas d’embaràs i inflamacions del ronyó.

Salze per a la febre

Salze.

El salze blanc o simplement salze (Salix alba) és un arbre que creix a les vores de rius i fonts. Té branques rectes i flexibles. El seu aspecte no té res a veure amb el desmai, que és un salze exòtic. Les fulles són estretes i lanceolades, dentades, blanquinoses i sedoses pel revers. Les flors són unisexuals i s’agrupen en gatells. Les masculines són groguenques i formen estrets plomalls. Les femenines són càpsules on maduren petites llavors envoltades de pèls molt fins.

Des de temps molt antics, s’ha fet servir el salze per combatre la febre. S’utilitzen les branques de tres o més anys per extreure’n l’escorça. La seva cocció té propietats febrífugues, sedants, antiinflamatòries i analgèsiques, gràcies a la presència de la salicina, substància precursora de l’àcid salicílic que els laboratoris sintetitzaran per fer la famosa aspirina. La cocció de l’escorça seca o la seva tintura es pren per combatre el reumatisme, el dolor muscular, els dolors articulars, els símptomes de la grip (mal de cap, febre), etc. També és una planta sedant que ajuda a controlar els nervis i el descontrol de la temperatura corporal, per la qual cosa pot ésser un bon remei per mitigar les sufocacions i els efectes de la menopausa.

Galzeran per a la circulació

Fruit del galzeran.

El galzeran (Ruscus aculeatus) és una planta perenne típica dels alzinars obacs de les nostres muntanyes. Té una alçada de mig metre a un metre aproximadament. Les seves tiges rígides i verdes surten d’un rizoma que va serpentejant per sota terra. Sobre les tiges apareixen una mena de falses fulles que són, en realitat, tiges modificades, dures, en forma de llança i acabades en punxa. Al mig de la fulla-tija (fil·locladi) surt una flor blanca i insignificant que es convertirà en ple hivern en una bola vermella, brillant i vistosa. Aquest fruit nadalenc no és comestible, tot i que té poca toxicitat.

El rizoma és la part medicinal de la planta. S’ha de recollir a la tardor sense excés. Tot i que el galzeran no està protegit, cal evitar la seva sobreexplotació, ja que és un element important de l’ecologia de l’alzinar. El rizoma s’asseca a bocins petits i es prepara en forma de cocció. El líquid resultant activa la circulació venosa i és útil en tractaments contra les hemorroides, edemes i varices, per a la qual cosa es recepta també en forma de pomada. També es pren com a regulador menstrual per provocar la regla. Té una acció diürètica i serveix per combatre la gota o els càlculs renals. Un famós remei tradicional contra aquestes afeccions urinàries, anomenat xarop de les cinc arrels, es prepara amb les arrels i tiges subterrànies del fonoll, api, espàrrec, julivert i galzeran.

Orenga per a la tos i el dolor

Mata d’orenga.

L’orenga (Origanum vulgare) és una herbàcia perenne de mig metre d’alçada aproximadament, que va escampant les seves tiges airoses en sòls frescos i una mica humits. Al llarg de les tiges, creixen de forma oposada les fulles petites, ovalades, enteres i amb una mica de borra. En la part superior apareixen corimbes densos de floretes rosades o blanquinoses. Tota la planta exhala, quan la toques, un perfum agradable i suau. És una planta freqüent en els boscos i prats muntanyencs de totes les nostres comarques. Es recol·lecta sovint per a usos culinaris ja que aporta un gust i aroma característic als sofregits de tomaca, pizzes, guisats, etc.

L’orenga té virtuts analgèsiques, antisèptiques i digestives i la seva infusió s’ha utilitzat per a múltiples malalties: digestions pesades i gasos, dolors articulars, infeccions per fongs, menstruació irregular... Escalfant-la en oli o aigua, s’aplica sobre zones adolorides del cos, com en el cas de torticoli, cops i neuràlgies (dolor en algun nervi). Les seves propietats desinfectants la fan aconsellable per glopejar o netejar llagues i ferides. Una combinació d’orenga, sàlvia i agrimònia és molt efectiva per fer gargarismes en afeccions de gola, tos, angines i faringitis. Comercialitzada en forma d’oli essencial, es considera un dels antisèptics més efectius que hi ha, capaç d’eliminar amb el seu contacte tota mena de bacteris, virus i paràsits.

Herba de les set sagnies: per rebaixar la sang

Flors de l’herba de les set sagnies.

Amb el nom d’herba de les set sagnies, sanguinària o herbeta de la sang (Lithospermum fruticosum) es coneix una mata llenyosa i perenne, petita i ramificada, de tacte aspre a causa dels rígids pèls que ericen les seves fulletes. Sense flors s’assembla una mica al romaní, però sense fer olor. Les flors es reparteixen per les diferents branques, bàsicament al capdamunt dels brots. La corol·la és molt bonica, d’un a dos centímetres, i està formada per cinc pètals de color blau fort. Floreix a la primavera i principis d’estiu i el seu color intens crida l’atenció enmig dels paratges esteparis i secs. A les nostres comarques s’escampa per les muntanyes calcàries, des de la terra baixa fins a la muntanya mitjana. Els seus ecosistemes preferits són els terrenys oberts, amb poc arbrat, secs i molt assolellats. Tot i ser present pertot arreu, és destacable la seva presència a la serra de Montsant.

És una planta que té molta reputació arreu dels Països Catalans per rebaixar la sang, és a dir, per als qui pateixen hipertensió. També ha estat utilitzada contra la febre i els catarros. A nivell extern, serveix per rentar ferides. Per controlar la pressió alta, la infusió s’acostuma a prendre en dejú.

Trencapedres: del sòl i del ronyó

Flor del morritort.

El morritort salvatge o trencapedres (Lepidium latifolium) és una herbàcia perenne que disposa d’un rizoma molt flexible, capaç d’esquivar pedres i altres obstacles i permetre escampar la planta cap als indrets més favorables en humitat i frescor. Al llarg del rizoma es formen nusos d’on surten les fulles lanceolades i dentades i, més tard, les tiges florals coronades amb denses inflorescències de flors blanques molt petites. Creix de forma natural en els marges o en els llits dels nostres rius irregulars, però no és una espècie gaire freqüent. Si es planta en un hort, s’escampa amb molta facilitat i persistència.

El morritort salvatge és una planta de gust picant com la mostassa, per la qual cosa en diversos països s’hi refereixen amb mots de la mateixa arrel que pebre: poivré, peverella, piperitis… És una planta que es pot menjar fresca i tendra en amanida, com a aperitiva, tònica i antiescorbútica. Es poden fer cataplasmes de fulles picades contra els dolors de les articulacions i neuràlgies. També s’utilitza la planta contra diverses afeccions urinàries: “trencar” les pedres, facilitar l’eliminació dels càlculs renals, reduir els nivells d’àcid úric, desinflamar la pròstata, rentats vaginals i prevenció de les infeccions urinàries. Sembla que té substàncies poc adequades per a persones amb hipotiroïdisme. No sabem fins a quin punt la seva aplicació contra les malalties del ronyó no es veuria reforçada per la famosa Teoria dels Signes, tot comprovant la seva potència per esquivar pedres i trencar el sòl.