Aloc: a la recerca de la difícil castedat

Flor de l'aloc.

L’aloc (Vitex agnus-castus) és, juntament amb el baladre (Nerium oleander), un dels arbustos mediterranis més bells. L’aloc, amb els seus raïms espigats de flors blaves i púrpures, i els baladres, amb els seus densos ramells rosats, serien mereixedors d’un major reconeixement en la jardineria autòctona. Tots dos, a més, comparteixen, ecosistema: els rierols i rieres seques amb un substrat prou humit per resistir l’aridesa de l’estiu. Tanmateix, no es tracta d’un veïnatge estricte, ja que mentre l’aloc és predominant de l’Ebre en amunt, el baladre ocupa de forma preferent els llits eixuts de les rambles valencianes. Les fulles de l’aloc formen verticils de cinc-set folíols que recorden les de la famosa marihuana.

Els fruits de l’aloc són unes boletes petites semblants al pebre, de color negre i vermellós. Tant el terme grec agnus com el terme llatí castus fan referència al mateix significat: la puresa i l’abstinència sexual. La medicina antiga creia que el consum de les llavors disminuïa la passió sexual, provocava la menstruació en les dones i assecava l’esperma en els homes. D’aquesta antiga presumpció deriven molts rituals, com els dedicats a la deessa Demèter, quan  les matrones que guardaven castedat s’estiraven sobre llits coberts amb les seves fulles. Sembla que, més enllà de la tradició, les llavors contenen efectivament reguladors hormonals que ajuden a estabilitzar les regles irregulars i la síndrome premenstrual, a estimular la producció de llet materna, en problemes de fertilitat per causes hormonals, etc. Diuen que també els monjos tenien més fe en les llavoretes que en la seva voluntat i en mastegaven sovint; i és que, entre la deixuplina i l’aloc, la flagel·lació no té color.

Sabonera: un sabó per a la pell fina

Flor de la sabonera.

La sabonera (Saponaria officinalis) és una herba de gruixut rizoma que s’escampa per la vora de les nostres rieres i marges humits. Quan floreix destaca especialment a causa de la bellesa de les flors, d’un rosa pàl·lid, agrupades en denses inflorescències terminals. Les tiges, dretes i robustes, s’aixequen més de mig metre i en els nusos inflats creixen per parells les fulles, oposades, lanceolades i sense pèls.

La part més interessant de la planta és el rizoma, pel qual era conreada en temps antics, quan el sabó i els desengreixants eren desconeguts, a fi d’aconseguir una aigua escumosa que era útil per netejar la llana i els teixits. També aconsegueixen resultats no tan evidents les fulles i les flors. Es recol·lecta preferentment a finals d’estiu. L’escuma s’aconsegueix per infusió o per maceració freda en aigua durant unes quantes hores, tot posant la planta ben picada; després s’ha de sacsar fort perquè desprengui l’escuma. El líquid resultant, ben filtrat, es pot utilitzar per rentar els cabells fins, la pell amb èczemes o acne, etc.

Créixems: mineralitzants i vitamínics

Créixens.

Els créixems (Nasturtium officinale) són fàcils d’aconseguir avui dia en qualsevol botiga ben assortida de verdures on probablement la anormalització lingüística del país els catalogarà amb el nom més conegut de berros. Tot i així, val la pena ressaltar que és una planta ben autòctona, amb noms també autòctons com clenxes o glinxes, que es pot trobar en rius i rierols de les nostres comarques, en indrets en què l’aigua quedi una mica estancada, poc fonda i amb una certa aportació de matèria orgànica no contaminant. Les fulles compostes, amb folíols ovalats i carnosos de gust picant, van brotant de tiges llargues i horitzontals, una mica submergides i arrelades a l’aigua. Les flors són importants de conèixer: crucíferes, amb quatre pètals blancs petits i agrupades en inflorescències que van estirant bajoquetes al llarg de la tija. Aquest detall i la picantor de les fulles ens pot permetre distingir-les d’altres plantes aquàtiques que comparteixen ecosistema i els noms de les quals ja adverteixen que no és or tot el que lluu: créixens de cavall, créixens bords i clenxots.

Els créixems són un deliciós aperitiu en amanides, però, a més, aporten vitamines C, B i A i minerals com el calci o el ferro en quantitats molt superiors a la major part de verdures i hortalisses habituals. Aquesta qualitat alimentària aconsella el seu consum en tractaments depuratius i tònics del fetge i de la pell, en la convalescència o en la prevenció de malalties, en anèmies, etc.

Vinca: la viola de les bruixes

Mata de vinques.

Les vinques o vincapervincles (Vinca minor i Vinca difformis) deuen el seu nom a aquesta facultat tan pròpia de vinclar-se i enredar-se a base d’estirar tiges primes i flexibles per sobre del terra i dels marges. La segona, també anomenada viola de bruixes, és la que es troba més sovint a les nostres comarques, sobretot en rieres i bardisses. Al llarg de les enfiladisses tiges van col·locant-se parells i més parells de fulles oposades, verdes i brillants. Ja a finals d’hivern, comencen a sortir les flors, bastant grans, d’un blau lilós molt bonic.

Les vinques contenen substàncies de certa toxicitat, amb efectes sobre la hipertensió arterial i el cor. Alguns dels seus extractes han estat comercialitzats per les empreses farmacèutiques. Tradicionalment s’han utilitzat les fulles per fer tònics aperitius en anèmies i convalescències. El títol de la planta l’he dedicat a l’ancestral ús que bruixes i bruixots en feien per a la confecció de filtres d’amor. Una planta que lliga i relliga tan entusiàsticament com aquesta seria símbol inequívoc del bon lligar, fins i tot en el món d’avui dia.

Carabassa: per a la prostatitis

Carabasses.

La carabassa o carbassa és un típic fruit de consum hivernal. El seu origen és americà i s’han aconseguit varietats de totes mides, formes i colors. De fàcil conreu, sempre que es disposi d’un terreny fèrtil i espaiós, la carbassera estén les tiges horitzontals al llarg i ample del terreny, per la qual cosa pot resultar indesitjable en hortets petits. Necessita un bon adobat i reg freqüent durant l’estiu. Les seves grans flors grogues poden ser masculines o femenines, però són les femenines les que es converteixen en carbasses si reben una pol·linització adequada.

La polpa dolça forma part d’alguns dels típics plats hivernals, com ara purés o estofats. Resulta depurativa, poc calòrica i desinflamatòria dels aparells urinari i digestiu. Poc conegut del gran públic resulta, tanmateix, la funció remeiera de les llavors. Un grapat diari esdevé un complement molt adequat en la prevenció d’infeccions urinàries i de la prostatitis, gràcies a les substàncies desinflamatòries que conté i al contingut en seleni, uns dels minerals bàsics per controlar els processos degeneratius de les cèl·lules a la vellesa.

Caputxina: un curiós aperitiu

Caputxina.

La caputxina (Tropaeolum majus) és una típica planta de balcons, torretes i jardins que, procedent de Sud-amèrica, s’ha adaptat molt bé al nostre clima i ja fa força anys que conviu amb nosaltres. Les seves llavors germinen soles i fàcilment en qualsevol tros o jardí que es regui de tant en tant. Les seves tiges tendres tendeixen a penjar i a arrossegar per terra. Les fulles són amples i arrodonides, d’un verd lluent i sense pèls. Les flors són grogues i carbasses, amb cinc pètals grans i brillants que s’encongeixen cap a una gola rodejada de curioses barbes i de taques vermelles. En un racó arrecerat, la caputxina pot florir en qualsevol estació de l’any.

La curiositat de la caputxina és que no sols ens pot amenitzar el jardí amb la bellesa de les seves flors sinó que ens pot alegrar la taula i la salut, gràcies a les vitamíniques substàncies que atresora. En efecte, tant les fulles com les flors poden donar un toc exòtic a les nostres amanides, ornar-les de gustos àcids i una mica picants, i enriquir-les amb elevades dosis de vitamina C. A més, contenen substàncies sedants, expectorants i antibiòtiques que ajuden a curar les infeccions respiratòries i urinàries. Bon profit!

Xiprer: per a la circulació

Fruits del xiprer.

Tot i el seu predomini en els nostres paisatges rurals i urbans, el xiprer (Cupressus sempervirens) no és un arbre autòcton. El seu origen sembla ser Grècia o Turquia, però la tradició força antiga d’aprofitar el senyal de la seva imatge rectilínia apuntant el cel, el va convertir en element indispensable de cementiris, monestirs i temples. Símbol de la mort i de la resurrecció, fou ja consagrat pels grecs i els romans a Plutó, el déu dels inferns; les seves branquetes aromàtiques eren escampades en les cerimònies funeràries.

Els fruits o boles del xiprer tenen propietats astringents, antisèptiques i vasoconstrictores, per la qual cosa han estat aprofitats per la medicina popular en problemes de circulació sanguínia, com les varices, les hemorroides o les pèrdues uterines de sang. Es pren la cocció dels fruits picats per via interna, però també es poden fer banys o pomades per a aplicacions externes en les parts afectades. Resulta interessant combinar el xiprer amb altres plantes com el galzeran o el ginkgo, també de reconeguda acció tònica per a la circulació de la sang.