Magraner: l’eternitat de Persèfone

Magrana.

El magraner (Punica granatum) és un arbust originari de l’Àsia, però va ser introduït fa segles en l’àrea mediterrània; el seu fruit ja va ser molt apreciat pels egipcis, pels grecs i pels àrabs —no ens oblidem de Granada. En el nostre país, les llavors escampades pels ocells n'han permès la dispersió més enllà dels horts, per la qual cosa se’l pot trobar sovint en els marges de camins i rieres. La magrana era un símbol destacat en moltes cultures antigues i formava part de llegendes i tradicions. En el món grec fou el fruit de què es valgué el déu Hades per retenir Persèfone i convertir-la en eterna transeünt entre el món dels vius i dels morts. En la tradició grega i en la pròpia Bíblia és símbol de la fecunditat i la seva aparició en els nostres somnis és signe de benaurança i d’amor correspost.

La magrana madura a la tardor, a partir del mes de setembre. Amb el suc agre s’elabora un xarop febrífug i antitussigen, calmant de la tos i molt refrescant durant l’estiu. Però la virtut més important i comprovada del magraner la posseeix l’escorça de l’arrel, la qual conté substàncies antihelmíntiques que han estat molt utilitzades per combatre la tènia i els paràsits intestinals; pot provocar nàusees i vòmits a causa de la seva extrema amargor. Darrerament, fins i tot la potent indústria farmacèutica s’ha fet ressò de les virtuts de la magrana: per una banda, recomanant concentrats del suc contra el càncer de pròstata i l’arteriosclerosi i, per altra banda, elaborant cremes contra l’envelliment de la pell amb les substàncies antioxidants de les llavors. Ja veieu: els humans han descobert l’enigma de la bella eternitat de Persèfone!

Espígol, antispasmòdic i antisèptic

Espígol (Lavandula angustifolia).

L’espígol es presenta a les nostres comarques sota dues formes bàsiques, el pròpiament dit espígol (Lavandula angustifolia), de fulles més estretes, verdes i curtes, propi de les serres més altes, i l’altrament conegut com a barballó (Lavandula latifolia), de port més alt i obert, fulles més amples i blanquinoses i propi de les terres més baixes. Ambdós tenen preferència pels terrenys calcaris i assolellats. Emeten la característica fragància de lavanda, tot i que és més suau en el primer i més aspra i camforada en el segon.

Les virtuts de l’espígol són inesgotables i diverses a nivell popular. De totes, potser destacaria la seva qualitat antisèptica, que el fa útil en tractaments externs (ferides, llagues, picades…) i interns (bronquitis, afeccions respiratòries). També és un bon antispasmòdic, és a dir, capaç de calmar els espasmes nerviosos, l’ansietat a l’estómac, còlics , indigestions, etc. Això sense oblidar la seva tradicional utilitat per perfumar els armaris i protegir la roba de la voracitat de les arnes.

Saragatona, un laxant suau i ancestral

Saragatona.

La saragatona o herba pucera (Plantago psyllium) és una herba mediterrània anual, d’un pam d’alçada, que passa molt inadvertida per la seva discreta presència. És pròpia dels conreus de secà, erms, camps abandonats, vores de camins, etc. Eleva una tija prima i peludeta, amb fulles primes i verticil·lades, d’un verd grisós. En els nusos superiors surten els grupets de flors minúscules i amb corol·les blanquinoses, sobre uns llargs peduncles. Aquestes floretes es converteixen en fruitets secs dins dels quals es guarden dues llavors petites, negroses i brillants, semblants a puces.

Les llavors macerades en un líquid tenen la propietat d’inflar-se i soltar una substància densa i mucilaginosa, amb virtuts laxants, calmants i desinflamatòries, que foren ja conegudes i aprofitades pels egipcis i els grecs. Alguns remeis populars contra l’estrenyiment recomanen prendre les llavors directament perquè s’inflin i reaccionin a l’intestí, altres prefereixen engolir solament el líquid bavós que resulta de la seva maceració en aigua. El mateix líquid és útil en inflamacions intestinals, per rentar llagues, calmar cremades, etc.

Poniol, un deliciós digestiu

Fulles de poniol.

Parlem avui del poniol més tradicional, el que creix a les roques calcàries (Satureja fruticosa), molt diferent d’aquell altre poniol que creix a la vora de rius i estanys (Mentha pulegium), que és el més comercialitzat amb el nom de «poleo-menta». Aquest poniol blanc o de roca viu en indrets molt específics de les nostres muntanyes i en els llits secs d’alguns rius. Exigeix tot un seguit de requisits, que fan que la seva dispersió sigui molt aleatòria: roques calcàries, ambient molt assolellat, temperatures altes i un mínim d’humitat que es coli per les esquerdes de la roca on germina. És una herba perenne, amb una soca de la qual cada any broten tiges molt primes i cobertes d’una borra blanquinosa. Les fulles són també molt petites i d’un verd pàl·lid. Les floretes són blanques, de la família de les labiades.

El seu ús tradicional es basa en el seu dolç, penetrant i mentolat aroma que converteix la infusió en un líquid deliciós. Es recol·lecten les tiges, fàcilment trencadisses, amb fulles i flors, cap a finals d’estiu, deixant sempre amb molt de compte la base de la planta, d’on tornarà a brotar l’any següent. S’utilitza sobretot per a transtorns estomacals, com a calmant d’espasmes intestinals i per facilitar la digestió d’un àpat excessiu. També es recomana en constipats i tos per les seves propietats antisèptiques.

Malrubí, per a malalties respiratòries

Malrubí.

El malrubí (Marrubium vulgare) és una mata herbàcia, densa, de més de mig metre d’alçada, que aixeca un feix de tiges peludes i rasposes, sobre les quals es disposen de dues en dues unes fulles arrodonides, oposades i blanquinoses. Les flors són labiades, de color blanc, acumulades en verticils globulars enmig de les dues fulles. Desprèn una aroma forta, no gaire agradable. Ocupa terrenys àrids i assolellats, tant de plana com de muntanya, erms, vores de camins, voltants de pobles i masies.

El seu nom deriva de dos mots hebreus que signifiquen «suc amarg». Aquesta amargor aconsella que es prengui en forma de xarop o d’infusió amb força mel. Ha estat utilitzat des de temps dels egipcis i grecs per curar malalties de l’aparell respiratori a causa de les seves propietats expectorants, febrífugues i sedants: bronquitis, asma, tos, etc. La planta no s’ha salvat tampoc d’usos ben peculiars lligats a creences tradicionals, com la de fer curar l’hepatitis a base d’orinar sobre la mateixa planta durant nou dies; el marciment de la planta aniria acompanyat de la curació del malalt.

Panical: aperitiu i diürètic

Flor del panical.

El panical (Eryngium campestre), que s’assembla als cards per les fulles llustroses i punxoses, pertany en canvi a la inofensiva família de les umbel·líferes, com l’anís o la pastanaga. De les eriçades fulles basals, emergeix una tija de mig metre carregada d’inflorescències verdes i globulars, sobre peduncles erectes, amb bràctees punxoses i minúscules flors de color blanc. La soca del rizoma és gruixuda i reptant i és el que acostuma a formar part de les receptes remeieres populars.

El panical viu una mica pertot arreu: zones boscoses, erms, camps abandonats, prats eixuts…, des de la terra baixa fins a la muntanya mitjana, amb clara preferència pels sòls calcaris i amb poques exigències d’humitat i fertilitat. El rizoma es recol·lecta a la tardor. Les seves propietats s’assemblen una mica a les d’altres umbel·líferes, com el fonoll: aperitives per despertar la gana en períodes de convalescència, diürètiques per provocar l’orina i depuratives per ajudar a eliminar líquids i toxines a través del fetge i dels ronyons. Un tros d’arrel penjat del coll o tocant la pell per prevenir els peus dels caminants de les molestes ampolles és un remei clàssic popular citat per nombroses fonts.

Te de roca: un te sense teïna

Te de roca.

Poques plantes tenen en el món rural i muntanyenc de les comarques meridionals tant de prestigi com el te de roca (Jasonia glutinosa), potser en part per la dificultat de la seva localització, circumscrita a roquissars i cingles calcaris de l’àrea mediterrània, potser en part per la pretensió de les classes humils d’haver trobat a prop de casa un succedani de l’aristocràtic i exòtic te de les Índies. De fet, una dotzena d’espècies vegetals han estat batejades amb la mateixa denominació: te blanc, te bord, te de soqueta, te del país, te pudent … tots elles amb una sola característica que podia imitar —de ben lluny— les prestacions de l’original: la lleu i aromàtica amargor de la seva infusió, que recorda vagament la del noble te anglès. El te de roca brota d’uns rizomes que durant l’hivern resten ben enterrats en les esquerdes de les roques calcàries, sempre en indrets ben càlids i assolellats. A la primavera, desenvolupa unes tiges rígides i erectes de dos pams d’alçada, plenes de fulles lanceolades, que conformen en la part superior algunes flors grogues, de la família de les compostes. Tota la planta és viscosa, pilosa i olorosa.

Els recol·lectors saben que solament s’han de tallar les parts aèries de la planta (i no totes), deixant sempre intacta la soca per rebrotar l’any vinent i algunes tiges florides per escampar noves llavors. La tisana del te de roca és un bon digestiu, molt adequat per al mal de ventre, pesadesa d’estómac, diarrea, acidesa, etc. També és molt utilitzada per la medicina popular per rebaixar la pressió de la sang i per als constipats amb tos. És, per altra banda, una bona opció per substituir el cafè i el te, en cas de voler evitar les substàncies excitants d’aquestes dues begudes. I no crea cap altra addicció que la del plaer d’assaborir-la!