Falguera mascle per als paràsits intestinals

Falguera mascle

Com totes les falgueres grans del país, la falguera mascle (Dryopteris filix-mas) destaca pel seu aspecte fullós, amb grans frondes de folíols retallats que, en el revers, emmagatzemen les espores en unes sèries paral·leles de botons anomenats sorus. Les espores són els elements reproductius que germinaran i crearan unes noves plàntules amb cèl·lules sexuals que donaran lloc a les noves falgueres. Les grans fulles surten d’una tija subterrània, gruixuda, més o menys horitzontal, anomenada rizoma, que és marronós per fora i blanc per dintre. La falguera mascle no és la més comuna de les nostres falgueres i es pot trobar de forma localitzada en les zones més ombrívoles de les muntanyes de Prades; cal no confondre-la amb la falguera o falguera típica (Pteridium aquilinum), que és molt més abundant i que no té cap propietat remeiera.

El rizoma de la falguera mascle té unes substàncies capaces de provocar la paràlisi i el despreniment dels paràsits intestinals, inclosa la temible tènia o solitària. El tractament ha d’incloure un purgant posterior que faciliti l’evacuació dels paràsits que s’han desprès de les parets de l’intestí. Tot i haver-se utilitzat en la nostra medicina popular, cal advertir que els principis actius del rizoma són molt forts i, en dosis incontrolades, poden originar efectes secundaris tòxics.

Borratja: depurativa i digestiva

Flors de la borratja.

La borratja o borratxa (Borago officinalis) és una planta que es pot recollir ja pel mes de desembre. En aquesta època forma rosasses de fulles arran de terra tot aprofitant les vores dels horts o les zones ermes que disposen de certa abundor d’humitat i adob. Aquestes fulles són amples, arrugades, gruixudes i eriçades de pèls blancs una mica punxents. Quan s’acosta el bon temps, comencen a aixecar tiges tendres i grosses, també plenes de pèls, que acabaran en inflorescències de flors blaves i delicades, amb cinc pètals soldats, cinc sèpals peluts i estrellats i cinc estams negres grans i ajuntats.

Les fulles i les tiges són comestibles, depuratives, diürètiques i lleugerament laxants. Són bones per als estómacs delicats. En algunes comarques es cuinen com els espinacs i resulten una verdura laxant i de fàcil assimilació. En altres zones, com a l’Aragó, es conreen varietats més robustes de les quals s’aprofiten bàsicament les tiges o penques també en verdura. Més curiós és el costum nadalenc d’alguns dels nostres pobles d’arrebossar les fulles amb ou o llet i farina, fregir-les i edulcorar-les finalment amb aiguamel. Les flors reben el singular apel·latiu de flors cordials i la seva infusió es considera sudorífica, bona per a la febre, els estats gripals, constipats, tos, etc.

Caçanella o maçanella: per a les inflamacions

Flors de la caçanella. 

Hi ha una gran quantitat de noms populars a les nostres comarques per referir-se a aquesta mata humil: caçanella, maçanella, flor de Sant Joan, perpètua, sempreviva… Té unes tiges primes i blanquinoses, fulles molt estretes i inflorescències compactes de floretes grogoses i rodejades d’escames. És una planta aromàtica que té la particularitat de conservar el seu aspecte durant molt de temps (sempreviva, perpètua). Creix sobretot en terrenys pobres i assolellats, pintant de groc les carenes i altiplans ressecs des de la primavera fins a finals d’estiu. També podem confeccionar gerros de flors seques que mantenen el seu to daurat durant molt de temps. De fet, en el nostre territori, hi conviuen dues espècies semblants i difícils de discernir, Helichrysum stoechas i Helicrysum italicum. La primera, més fullosa i amb els capítols florals més arrodonits, limita el seu hàbitat a la terra baixa. La segona, amb menys fulles i capítols florals més allargats, s’estén des del litoral fins a la muntanya mitjana.

La tradició atorga a les dues espècies propietats medicinals semblants, però les de Helicrysum italicum són cada vegada més valorades per fer extractes i productes farmacèutics. S’han utilitzat en infusió per curar bronquitis, tos, faringitis i catarros amb febre. Les seves propietats desinflamatòries serveixen també per alleujar els processos al·lèrgics amb asma o rinitis, inflamacions del fetge o de l’aparell digestiu, malalties de la pell… També es poden fer banys i compreses per desinflamar lesions musculars, cops, afeccions oculars com la conjuntivitis, etc.

Timó mascle: per al fetge i la fel

Mata de timó.

Timó mascle, timó groc, timó ver, timó blanc, herba cuquera, herba capcera, herba felera… són alguns exemples de la infinitat de noms populars que es refereixen al Teucrium polium i les seves subespècies (ssp. aureum, ssp. capitatum, ssp. aragonense…). Són mates de mida semblant a la farigola i les nombroses subespècies són difícils de discernir per als profans. Tenen tigetes verticals o decantades, cobertes d’una borra blanquinosa. Les fulletes són estretes i piloses, amb la vora una mica enrotllada i amb dents ondulades. Al capdamunt de cada tija s’agrupen paraigüets de petites flors labiades, de color divers segons la subespècie; predomina el verd i el groc, però també poden ser de color blanc o púrpura. Es crien en totes les muntanyes calcàries i assolellades del nostre territori.

Aquestes plantes es consideren estimulants dels òrgans interns i s’han utilitzat quan el fetge, la fel, els ronyons, l’estómac o l’úter pateixen alguna afecció o incapacitat. Així per exemple: per provocar l’orina, la menstruació, la producció de bilis, les secrecions digestives i per expulsar els tòxics del cos. També a nivell extern s’han aplicat contra els dolors de reumatisme i les picades de serp.

Freixe: per a una llarga vida

El freixe monumental de la Masia Gurdem, al terme municipal d'Abella de la Conca, al Pallars Jussà. 

Hi ha dos tipus de freixe. A les zones més altes i humides de Catalunya predomina el de fulla ampla (Fraxinus excelsior) mentre que a les nostres comarques es desenvolupa el freixe de fulla estreta (Fraxinus angustifolia). Creix a les vores de tots els rius i rieres sempre que es mantingui un mínim d’humitat en el subsòl. Les fulles són compostes, amb 5-9 folíols dentats. Les flors són apètales i insignificants. Els seus fruits tenen forma d’aletes verdes, allargades i planes per afavorir la seva dispersió pel vent. Antigues tradicions citen que a l’ombra dels freixes no hi habita cap animal verinós i que un cataplasma de les seves fulles o la cocció de l’escorça eren bon remei contra el verí.

Les fulles del freixe són depuratives, diürètiques, una mica laxants i tòniques per al cos. Són recomanables per millorar totes les malalties cròniques dels òrgans interns (artritis, reumatisme, gota…) ja que ajuden a eliminar les toxines de l’organisme. També s’han fet servir contra el colesterol i la hipertensió. Aquesta acció benefactora fa que la medicina popular el recomani, juntament amb la fumària i l’angèlica, per alleujar els símptomes del natural envelliment del cos, ja que la seva acció depurativa millora la salut i permet gaudir d’una vida més llarga.

Fulles del freixe de fulla petita (Fraxinus angustifolia).

Lloreret: el dràstic remei de la pobresa

Lloreret o lloriola.

El lloreret o lloriola (Daphne laureola) és un petit arbust de tiges verticals, flexibles i poc ramificades, de menys d’un metre d’alçada i aspecte herbaci. Al llarg de les tiges, però sobretot al capdamunt, se situen les fulles verdes i llustroses, de limbe ovalat i rígid. També en la part superior apareixen unes flors petites, amb el calze tubular i acabat en cinc pètals grocs i aguts. Els fruits són baies negres i brillants que pengen de les tiges. És una planta molt abundant en els nostres alzinars, rouredes i pinedes ombrívoles.

Tant el nom popular com el científic ja fan referència a la semblança que les seves fulles tenen amb les del llorer. Res no podria ser més enganyós! Afortunadament, l’olor inconfusible del culinari i medicinal llorer no apareix en aquest cas i, excepte en ments molt atrevides, dubtem que ningú gosés afegir-les a un guisat ja que les conseqüències serien desastroses. En efecte, el lloreret és una planta terriblement purgant a nivell intern, que ha estat utilitzada en medicina popular quan un restrenyiment crònic i intensiu no deixava a la gent pobra cap altra opció. Les fulles i els fruits mossegats produeixen en la boca i en la gola una gran coïssor. Altrament, l’escorça tendra de les tiges té els mateixos components vesicants i càustics que altres plantes de la família, com el matapoll. Aquesta escorça, aplicada sobre la pell, produeix una forta inflamació que, si es manté, deriva en butllofes i llagues. També els malaurats pobres d’antany feien ús d’aquesta propietat per fer-se llagues capaces de moure a compassió davant les portes de les esglésies.

Gatmaimó: per a qualsevol contusió

Fruit del gatmaimó.

El gatmaimó (Tamus communis) és una enfiladissa prima i herbàcia que es doblega a l’entorn de branques i troncs a la recerca de la llum que li tapen els boscatges i barrancs ombrívols on acostuma a viure. S’asseca a l’hivern i rebrota amb força cada primavera del seu gros rizoma subterrani. Les fulles en forma de cor recorden les de l’arítjol, però el gatmaimó no té punxes. Les floretes són minúscules i unisexuals, amb estams i pistils en plantes diferents. Els fruits formen grups de boletes amb un atractiu i brillant vermell que recorda les groselles. Tanmateix, són verinosos i produeixen vòmits, diarrea i afeccions neurològiques. Com altres baies d’aquest estil i color (grèvol, galzeran, teix, gerds, arç blanc, arboç) són un aliment molt important per als ocells de bosc, però els humans hem d’anar amb compte a reconèixer-les exactament per evitar intoxicacions.

La part medicinal del gatmaimó és el rizoma: gruixut, carnós, com un gran nap, negre de fora i blanquinós de dintre. És tòxic per via interna. Aquest rizoma es tritura i es cou, la pasta resultant es xafa i s’aplica com un cataplasma sobre els cops amb hematoma, esquinços, blaus i contusions. Les mateixes propietats hemolítiques té l’extracte fluid. Més dubtosa és la tradició d’aplicar-lo fresc i ratllat en les zones afectades de reumatisme o ciàtica, sobre les quals produeix una gran rubefacció i irritacions indesitjables. A França una de les seves denominacions és herbe aux femmes battues, que significa ‘planta per a dones colpejades’. Ja veieu que, fins i tot en la botànica, el masclisme ha deixat la seva empremta.