Pensaments de camp: delicats i depuratius

Flor de pensament silvestre.

Tots coneixeu els pensaments, aquestes flors que comprem a la primavera en botigues i centres de jardineria per ornamentar les nostres terrasses i balcons. Potser ignoreu, tanmateix, que procedeixen d’un pensament silvestre del qual a les nostres comarques tenim una varietat (Viola tricolor ssp. arvensis). Aquest pensament de camp té les fulles i les flors més petites que els de jardí, una alçada d’un pam aproximadament, fulles ovalades i serrades i unes floretes de cinc pètals amb gran diversitat de colors (groc, blanc, lila i violeta). La forma de papallona que adopta la corol·la i les ratlles i matisos amb què els colors es degraden donen a la planta una gran delicadesa estètica.

Els pensaments de camp es fan en prats i herbassars muntanyencs i també en camps de cereals. Cal recol·lectar la planta sencera ben de matí i assecar-la amb rapidesa, a l’ombra i amb bona ventilació. La seva infusió és depurativa, astringent i cicatritzant. Serveix per curar èczemes, grans, herpes, psoriasi i altres malalties de la pell. A més de prendre-la per via interna, es pot sucar una compresa i aplicar-la sobre la zona malalta. L’únic efecte secundari, si se’n pren en gran quantitat, és que provoca en l’orina una olor una mica desagradable.

Savina: la solució abortiva de la nova llei?

Fruits de savina.

La savina que es fa al nostre territori (Juniperus phoenicea) té les fulles semblant a les d’un xiprer, però els seus fruits o gàlbuls són més petits i de color vermellós. Encara que pot convertir-se en un arbret, el port general és arbustiu i apareix disseminada en sòls pobres i secs. En serres com el Montsant es doblega i s’encongeix sobre els lloms calcaris i esquitxa el blanc de la roca de taques d’un verd molt fosc. A vegades, com a les costes de Tarragona, arriba a conformar masses boscoses de certa entitat i amb una alçada d’uns cinc metres.

La savina, ara que tothom està que trina amb la llei Gallardon, podria convertir-se en l’alternativa de l’avortament terapèutic digne. Potser hi ha qui vol tornar a les èpoques primitives en què les dones es prenien qualsevol cosa per interrompre una gestació no desitjada. En aquest sentit, la savina compliria tots els requisits: «les dones utilitzen aquest remei per avortar i solen pagar la pena de la seva detestable culpa, perquè quasi sempre exciten tan horrible flux de sang que es converteixen en tomba del fill a qui van intentar treure la vida». Frases que pertanyen a un text antic podrien incloure’s ara en el text de la nova llei. A part d’aquest ús perillosíssim, els fruitets de la savina han estat objecte de pràctiques esotèriques ben curioses: eliminar les berrugues del cos. Les referències existeixen en pobles ben diversos, especialment del País Valencià, i solen coincidir en una pràctica ritual: agafar tants gàlbuls de savina com berrugues, amagar-los sota una pedra en algun camí per on no s’hagi de tornar a passar i deixar que mentre els gàlbuls s’assequin ho facin igualment les indesitjables berrugues.

Herba queixalera: l’herba de les bruixes

Flor de queixalera.

La queixalera (Hyoscyamus niger) té una gran diversitat de noms a les nostres comarques: herba del mal de queixal, tabac de paret, tabac bord, esquelleta. És una herbàcia robusta i tota peluda, de més de mig metre d’alçada, amb fulles gruixudes i retallades en dents amples i triangulars. Les flors surten als extrems de les tiges i tenen també molta borra en el calze. La corol·la és grogosa i forma un embut que s’obre cap a l’exterior en cinc pètals arrodonits; dins la gola de l’embut el color és fosc i violaci. Els fruits que guarden les llavors formen unes càpsules seques protegides pel calze persistent i una tapa dura en la part superior, tot plegat com una mena d’esquelletes. És una herba que necessita sòls molt nitrogenats i humits, per la qual cosa sol créixer en poblacions rurals de muntanya, prop de masos i corrals, entre marges i runes on hi hagi abundància de fems i orins.

Les fulles i llavors de la queixalera produeixen efectes singulars que no estan exempts de toxicitat. Per una banda, provoquen la dilatació de la pupil·la i alteren de forma molt irregular la pressió de la sang. Per altra banda, actuen sobre el sistema nerviós i el cervell provocant sensacions hipnòtiques i d’ingravidesa, les mateixes que podrien tenir unes bruixes pujant cap al cel amb una escombra. És una planta calmant i sedant, per la qual cosa s’emprava en malalties com el Parkinson, tremolors i insomni. El fum de les llavors enceses té propietats analgèsiques que, com tants noms populars indiquen, el feien eficaç per als mals de queixal. Les fulles enrotllades com el tabac (un altre nom popular) servien per fer cigarrets antiasmàtics. A nivell extern, es feien ungüents contra els dolors, neuràlgies, morenes i per produir efectes narcòtics. De fet, aquesta herba, juntament amb la belladona, l’estramoni i la mandràgora, és una de les plantes més utilitzades en la bruixeria popular per elaborar verins, filtres d’amor, begudes màgiques i ungüents al·lucinatoris.

Agrimònia: per a la gola

Mata d'agrimònia.

L’agrimònia (Agrimonia eupatoria) és una herbàcia perenne que creix a les vores de prats, camins, bardisses —sempre en ambients frescos i una mica humits. No és una planta gaire abundant i cal cercar l’indret adequat. Forma una roseta basal de fulles compostes, tovetes, una mica semblants a les del roser o la servera (a la Conca de Barberà li diuen serverina), amb 7/9 folíols dentats, que són blanquinosos i peludets pel revers. Als mesos de juliol i agost, brota de la base una tija llarga i prima, amb fulles esparses i espigues erectes plenes de petites flors, amb cinc pètals de color groc.

La cocció amb mel de les fulles i sumitats florides és astringent i desinflamatòria. Resulta molt indicada per a les malalties de la gola, com faringitis, afonia, angines, etc. Els gargarismes amb el líquid resultant són de gran utilitat per a aquelles persones que, a causa de la seva professió, forcen molt la veu, com mestres i cantants. La cocció també es pot aplicar per rentar llagues i ferides i la seva infusió és molt recomanable en cas de diarrea i afeccions intestinals.

Flors d'agrimònia.

Foixarda: tants noms com virtuts

Flors de foixarda.

Foixarda, fuixarda, cruixillarda, escorcellada, escurcillada, cruixillada, escurciada (Globularia alypum)… són noms procedents de diferents localitats de les nostres comarques per referir-se a un petit arbust de floració hivernal que sorprèn enmig de l’aridesa vegetal d’aquesta època amb les seves coronetes blaves i brillants! Sovint tenim la creença que el nostre litoral mediterrani es comporta de la mateixa manera que les muntanyes atlàntiques i europees, desolades pel fred i la neu, ermes de floració. I tanmateix, les nostres serres calcàries, protegides per la calidesa de la costa i regades per les pluges de tardor, són recer en ple hivern d’una preciosa collita de colors: els grocs de les argelagues, els blaus de romanins i foixardes, els rosats del bruc d’hivern …

La foixarda, com demostra la gran diversitat de noms, és un arbust que crida l’atenció i, això no obstant, resulta força desconegut per a l’herbolari modern malgrat la seva reputació en temps antics per a malalties de gruix i empenta –que diria Molière. En efecte, les seves fulles o el seu extracte s’han utilitzat amb bons resultats per tractar el reumatisme articular, la gota i l’excés d’àcid úric, la diabetis, l’acidesa d’estómac, la hipertensió, etc. Cal tenir en compte que també és un bon laxant i que, per tant, cal evitar prendre-la en casos de forta diarrea. També està contraindicada en malalts amb afeccions renals o cardíaques.

Lli per a l'estrenyiment

Camp de lli (Linum usitatissimum).

El lli tradicional (Linum usitatissimum) és una planta conreada, inexistent a la natura, generada des de temps immemorials a partir d’un lli silvestre (Linum angustifolium), el qual apareix de forma poc freqüent en les zones més herboses i humides de les nostres muntanyes. Es caracteritzen per tenir una tija prima i rígida, de més de mig metre d’alçada, al voltant de la qual es disposen de forma alterna una munió de fulles estretes i lanceolades. Al capdamunt, se situen les flors, més aviat petites, amb cinc pètals arrodonits de color blau cel. Dins l’ovari es formarà una desena de llavors llargues i marronoses, que són les que tenen propietats remeieres. Tanmateix, el prestigi del lli prové especialment de l’ús tèxtil de les fibres de la tija i de les aplicacions en pintura i artesania de l’oli de les llavors (oli de llinosa). A les nostres comarques, els llins silvestres més abundants no tenen propietats medicinals, però sí que omplen en canvi de bellesa els boscos i prats muntanyencs amb esclats de colors: el blanc de la maleïda (Linum suffruticosum) i el blau fosc del lli de Narbona (Linum narbonense).

La farina de lli s’ha utilitzat amb finalitats medicinals com a emol·lient, per estovar i sanejar furóncols i grans de mal aspecte, tot aplicant un cataplasma calent sobre la zona afectada. Per altra banda, les llavors de lli són mucilaginoses ja que, macerades en aigua, solten una mena de moc espès; el líquid resultant és calmant, laxant i desinflamatori de les vies digestives i urinàries. En casos d’estrenyiment crònic, és molt útil la maceració durant una nit de llavors de lli i prunes seques en un got d’aigua; la barreja es pren en dejú durant uns quants dies i ajuda molt a fer les deposicions intestinals.

Api bord: aliment i medecina

Mata d'api bord.

L’api bord (Apium graveolens) és l’espècie silvestre que ha donat lloc a les hortalisses domèstiques conreades amb el nom d’api. És una planta lligada a prats humits i salins i, a les nostres comarques, solament troba un hàbitat propici en el delta de l’Ebre. Pertany a la família de les umbel·líferes, caracteritzades per unes inflorescències en forma de paraigües (umbel·les), amb una desena de radis que aguanten minúscules floretes blanquinoses de cinc pètals. Les fulles i les tiges són semblants a les de l’api i desprenen una olor semblant.

El suc de les tiges i fulles, ja sigui liquades o en cocció, és un bon remei per provocar l’orina i en temps antics es donava en malalties del ronyó, del fetge o de la bufeta. La seva arrel formava part d’una fórmula magistral coneguda amb el nom de xarop de les cinc arrels i que servia com a aperitiu, com a diürètic, en estats de debilitat i per provocar la menstruació; es feia amb les arrels del fonoll, esparreguera, julivert, rusc i api. A l’Edat Mitjana, la seva reputació sanativa era tan gran que val la pena esmentar un refrany que s’hi referia: “El teu fill mort i hi ha api a l’hort?” Una admonició que, amb petites variacions, només dues plantes remeieres han tingut l’honor d’assenyalar: l’api i la sàlvia.