Agrimònia: per a la gola

Mata d'agrimònia.

L’agrimònia (Agrimonia eupatoria) és una herbàcia perenne que creix a les vores de prats, camins, bardisses —sempre en ambients frescos i una mica humits. No és una planta gaire abundant i cal cercar l’indret adequat. Forma una roseta basal de fulles compostes, tovetes, una mica semblants a les del roser o la servera (a la Conca de Barberà li diuen serverina), amb 7/9 folíols dentats, que són blanquinosos i peludets pel revers. Als mesos de juliol i agost, brota de la base una tija llarga i prima, amb fulles esparses i espigues erectes plenes de petites flors, amb cinc pètals de color groc.

La cocció amb mel de les fulles i sumitats florides és astringent i desinflamatòria. Resulta molt indicada per a les malalties de la gola, com faringitis, afonia, angines, etc. Els gargarismes amb el líquid resultant són de gran utilitat per a aquelles persones que, a causa de la seva professió, forcen molt la veu, com mestres i cantants. La cocció també es pot aplicar per rentar llagues i ferides i la seva infusió és molt recomanable en cas de diarrea i afeccions intestinals.

Flors d'agrimònia.

Foixarda: tants noms com virtuts

Flors de foixarda.

Foixarda, fuixarda, cruixillarda, escorcellada, escurcillada, cruixillada, escurciada (Globularia alypum)… són noms procedents de diferents localitats de les nostres comarques per referir-se a un petit arbust de floració hivernal que sorprèn enmig de l’aridesa vegetal d’aquesta època amb les seves coronetes blaves i brillants! Sovint tenim la creença que el nostre litoral mediterrani es comporta de la mateixa manera que les muntanyes atlàntiques i europees, desolades pel fred i la neu, ermes de floració. I tanmateix, les nostres serres calcàries, protegides per la calidesa de la costa i regades per les pluges de tardor, són recer en ple hivern d’una preciosa collita de colors: els grocs de les argelagues, els blaus de romanins i foixardes, els rosats del bruc d’hivern …

La foixarda, com demostra la gran diversitat de noms, és un arbust que crida l’atenció i, això no obstant, resulta força desconegut per a l’herbolari modern malgrat la seva reputació en temps antics per a malalties de gruix i empenta –que diria Molière. En efecte, les seves fulles o el seu extracte s’han utilitzat amb bons resultats per tractar el reumatisme articular, la gota i l’excés d’àcid úric, la diabetis, l’acidesa d’estómac, la hipertensió, etc. Cal tenir en compte que també és un bon laxant i que, per tant, cal evitar prendre-la en casos de forta diarrea. També està contraindicada en malalts amb afeccions renals o cardíaques.

Lli per a l'estrenyiment

Camp de lli (Linum usitatissimum).

El lli tradicional (Linum usitatissimum) és una planta conreada, inexistent a la natura, generada des de temps immemorials a partir d’un lli silvestre (Linum angustifolium), el qual apareix de forma poc freqüent en les zones més herboses i humides de les nostres muntanyes. Es caracteritzen per tenir una tija prima i rígida, de més de mig metre d’alçada, al voltant de la qual es disposen de forma alterna una munió de fulles estretes i lanceolades. Al capdamunt, se situen les flors, més aviat petites, amb cinc pètals arrodonits de color blau cel. Dins l’ovari es formarà una desena de llavors llargues i marronoses, que són les que tenen propietats remeieres. Tanmateix, el prestigi del lli prové especialment de l’ús tèxtil de les fibres de la tija i de les aplicacions en pintura i artesania de l’oli de les llavors (oli de llinosa). A les nostres comarques, els llins silvestres més abundants no tenen propietats medicinals, però sí que omplen en canvi de bellesa els boscos i prats muntanyencs amb esclats de colors: el blanc de la maleïda (Linum suffruticosum) i el blau fosc del lli de Narbona (Linum narbonense).

La farina de lli s’ha utilitzat amb finalitats medicinals com a emol·lient, per estovar i sanejar furóncols i grans de mal aspecte, tot aplicant un cataplasma calent sobre la zona afectada. Per altra banda, les llavors de lli són mucilaginoses ja que, macerades en aigua, solten una mena de moc espès; el líquid resultant és calmant, laxant i desinflamatori de les vies digestives i urinàries. En casos d’estrenyiment crònic, és molt útil la maceració durant una nit de llavors de lli i prunes seques en un got d’aigua; la barreja es pren en dejú durant uns quants dies i ajuda molt a fer les deposicions intestinals.

Api bord: aliment i medecina

Mata d'api bord.

L’api bord (Apium graveolens) és l’espècie silvestre que ha donat lloc a les hortalisses domèstiques conreades amb el nom d’api. És una planta lligada a prats humits i salins i, a les nostres comarques, solament troba un hàbitat propici en el delta de l’Ebre. Pertany a la família de les umbel·líferes, caracteritzades per unes inflorescències en forma de paraigües (umbel·les), amb una desena de radis que aguanten minúscules floretes blanquinoses de cinc pètals. Les fulles i les tiges són semblants a les de l’api i desprenen una olor semblant.

El suc de les tiges i fulles, ja sigui liquades o en cocció, és un bon remei per provocar l’orina i en temps antics es donava en malalties del ronyó, del fetge o de la bufeta. La seva arrel formava part d’una fórmula magistral coneguda amb el nom de xarop de les cinc arrels i que servia com a aperitiu, com a diürètic, en estats de debilitat i per provocar la menstruació; es feia amb les arrels del fonoll, esparreguera, julivert, rusc i api. A l’Edat Mitjana, la seva reputació sanativa era tan gran que val la pena esmentar un refrany que s’hi referia: “El teu fill mort i hi ha api a l’hort?” Una admonició que, amb petites variacions, només dues plantes remeieres han tingut l’honor d’assenyalar: l’api i la sàlvia.

Fonoll marí: un suculent aperitiu

Mata de fonoll marí.

El fonoll marí (Crithmum maritimum) és una herba crassa i halòfila, d’un parell de pams, amb les arrels ben arrapades a les esquerdes de la roca, que creix en els penya-segats calcaris del nostre litoral. Les plantes crasses són aquelles que tenen fulles i tiges carnoses, grosses i plenes de suc. Les halòfiles són aquelles que tenen apetència pels ambients salabrosos i que gràcies a un eficaç sistema d’osmosi, acumulen sal en els seus teixits per evitar que l’ambient salí on es desenvolupen les acabi assecant. Amb aquestes característiques, el fonoll marí assoleix un gust molt particular, una mica salat, una mica anisat, una mica amargant, que no deixa indiferent a qui el tasta. A finals d’estiu, els peduncles florals aixequen uns paraigüets d’una vintena de radis, amb petites flors groguenques.

És una planta que acumula sals minerals marines de gran valor per a la salut, com el iode i el brom, essències aromàtiques i vitamina C. En èpoques amb manca de fruita i en oficis com el de mariner, el seu consum era útil per evitar l’escorbut, malaltia provocada per un dèficit de vitamina C. Els bocins de fulles i tiges fresques es poden consumir en aquesta mena d’amanides variades que tan feliçment s’han posat de moda (amb créixens, ruques, canonges, endívies…). Adobades en sal i vinagre poden acompanyar els cogombrets per fer un exòtic aperitiu. En alguns pobles es posen al seitó en salmorra i a les olives, per donar-los el seu especial aroma anisat, tal com es fa amb la farigola o la sajolida. Consumit de qualsevol d’aquestes maneres, el fonoll marí és aperitiu, tònic, mineralitzant i diürètic.

Sanícula: per a les contusions

Mata de sanícula.

La sanícula (Sanicula europaea) és una planta rara a les nostres comarques ja que li cal molta ombra i frescor per prosperar. És per això que el seu ecosistema ideal és la fageda i les rouredes humides que apareixen sobretot al nord de Catalunya. Tanmateix, a casa nostra podem trobar-la en barrancs obacs de les serres de Montsant i Prades, entre altres. Es tracta d’una herbàcia petita, de fulles basals palmades i brillants que surten d’un rizoma poc gruixut. La planta resta ben desapercebuda fins la floració, moment en què enlaira unes tiges d’un parell de pams que aguanten unes delicades inflorescències blanques o rosades, amb moltes floretes diminutes reunides en umbel·les.

Els noms de sanícula (que sana) i herba de Sant Llorenç (el sant fou martiritzat sobre ferros incandescents) fan referència a les seves virtuts cicatritzants i vulneràries. La cocció de les fulles s’aplica per curar úlceres i ferides, així com en gargarismes contra les angines, genives sagnants i llagues bucals. Per altra banda, pot resultar un efectiu producte d’emergència si al llarg d’una excursió patim alguna ferida o contusió, ja que es poden triturar les fulles fresques i aplicar-les directament sobre l’hematoma o la lesió.

Espunyidella groga: el quallallet olorós

Espunyidella groga.

Si caminem un dia d’estiu pels prats de les nostres muntanyes mitjanes, és possible que ens arribi a l’olfacte la sensació perfumada de mel i de cera que emana de l’espunyidella o espunyidera groga (Galium verum). Cerquem pel voltant i veurem que, ací i allà, s’aixequen entre les herbes uns densos raïms de minúscules flors grogues, sobre tiges febles i bellugadisses. Cada una de les floretes està formada per quatre pètals en creu i les fulletes, primíssimes, s’agrupen en verticils estrellats de sis a dotze, al voltant dels nusos de la tija. La floració s’allarga durant tot l’estiu a partir de Sant Joan, d’on ve el nom de hierba sanjuanera que se li dóna en alguns llocs d’Espanya.

Dues etimologies ens poden orientar sobre els usos particulars d’aquesta planta. Per una banda, el nom de quallallet fa referència a l’ús que se’n feia per quallar la llet: en realitat hi ha plantes millors per fer aquesta feina, però si s’hi combina l’espunyidella, el formatge assoleix un color i un gust molt característics. Aquesta facultat és també útil per quallar o coagular la sang, en cas de ferides o de petites hemorràgies, d’on procedeix un altre nom català ben orientatiu: herba de talls. A nivell intern, la seva infusió es considera antiespasmòdica i diürètica i en altres èpoques es donava en cas de crisis convulsives i epilèpsia.