Api bord: aliment i medecina

Mata d'api bord.

L’api bord (Apium graveolens) és l’espècie silvestre que ha donat lloc a les hortalisses domèstiques conreades amb el nom d’api. És una planta lligada a prats humits i salins i, a les nostres comarques, solament troba un hàbitat propici en el delta de l’Ebre. Pertany a la família de les umbel·líferes, caracteritzades per unes inflorescències en forma de paraigües (umbel·les), amb una desena de radis que aguanten minúscules floretes blanquinoses de cinc pètals. Les fulles i les tiges són semblants a les de l’api i desprenen una olor semblant.

El suc de les tiges i fulles, ja sigui liquades o en cocció, és un bon remei per provocar l’orina i en temps antics es donava en malalties del ronyó, del fetge o de la bufeta. La seva arrel formava part d’una fórmula magistral coneguda amb el nom de xarop de les cinc arrels i que servia com a aperitiu, com a diürètic, en estats de debilitat i per provocar la menstruació; es feia amb les arrels del fonoll, esparreguera, julivert, rusc i api. A l’Edat Mitjana, la seva reputació sanativa era tan gran que val la pena esmentar un refrany que s’hi referia: “El teu fill mort i hi ha api a l’hort?” Una admonició que, amb petites variacions, només dues plantes remeieres han tingut l’honor d’assenyalar: l’api i la sàlvia.

Fonoll marí: un suculent aperitiu

Mata de fonoll marí.

El fonoll marí (Crithmum maritimum) és una herba crassa i halòfila, d’un parell de pams, amb les arrels ben arrapades a les esquerdes de la roca, que creix en els penya-segats calcaris del nostre litoral. Les plantes crasses són aquelles que tenen fulles i tiges carnoses, grosses i plenes de suc. Les halòfiles són aquelles que tenen apetència pels ambients salabrosos i que gràcies a un eficaç sistema d’osmosi, acumulen sal en els seus teixits per evitar que l’ambient salí on es desenvolupen les acabi assecant. Amb aquestes característiques, el fonoll marí assoleix un gust molt particular, una mica salat, una mica anisat, una mica amargant, que no deixa indiferent a qui el tasta. A finals d’estiu, els peduncles florals aixequen uns paraigüets d’una vintena de radis, amb petites flors groguenques.

És una planta que acumula sals minerals marines de gran valor per a la salut, com el iode i el brom, essències aromàtiques i vitamina C. En èpoques amb manca de fruita i en oficis com el de mariner, el seu consum era útil per evitar l’escorbut, malaltia provocada per un dèficit de vitamina C. Els bocins de fulles i tiges fresques es poden consumir en aquesta mena d’amanides variades que tan feliçment s’han posat de moda (amb créixens, ruques, canonges, endívies…). Adobades en sal i vinagre poden acompanyar els cogombrets per fer un exòtic aperitiu. En alguns pobles es posen al seitó en salmorra i a les olives, per donar-los el seu especial aroma anisat, tal com es fa amb la farigola o la sajolida. Consumit de qualsevol d’aquestes maneres, el fonoll marí és aperitiu, tònic, mineralitzant i diürètic.

Sanícula: per a les contusions

Mata de sanícula.

La sanícula (Sanicula europaea) és una planta rara a les nostres comarques ja que li cal molta ombra i frescor per prosperar. És per això que el seu ecosistema ideal és la fageda i les rouredes humides que apareixen sobretot al nord de Catalunya. Tanmateix, a casa nostra podem trobar-la en barrancs obacs de les serres de Montsant i Prades, entre altres. Es tracta d’una herbàcia petita, de fulles basals palmades i brillants que surten d’un rizoma poc gruixut. La planta resta ben desapercebuda fins la floració, moment en què enlaira unes tiges d’un parell de pams que aguanten unes delicades inflorescències blanques o rosades, amb moltes floretes diminutes reunides en umbel·les.

Els noms de sanícula (que sana) i herba de Sant Llorenç (el sant fou martiritzat sobre ferros incandescents) fan referència a les seves virtuts cicatritzants i vulneràries. La cocció de les fulles s’aplica per curar úlceres i ferides, així com en gargarismes contra les angines, genives sagnants i llagues bucals. Per altra banda, pot resultar un efectiu producte d’emergència si al llarg d’una excursió patim alguna ferida o contusió, ja que es poden triturar les fulles fresques i aplicar-les directament sobre l’hematoma o la lesió.

Espunyidella groga: el quallallet olorós

Espunyidella groga.

Si caminem un dia d’estiu pels prats de les nostres muntanyes mitjanes, és possible que ens arribi a l’olfacte la sensació perfumada de mel i de cera que emana de l’espunyidella o espunyidera groga (Galium verum). Cerquem pel voltant i veurem que, ací i allà, s’aixequen entre les herbes uns densos raïms de minúscules flors grogues, sobre tiges febles i bellugadisses. Cada una de les floretes està formada per quatre pètals en creu i les fulletes, primíssimes, s’agrupen en verticils estrellats de sis a dotze, al voltant dels nusos de la tija. La floració s’allarga durant tot l’estiu a partir de Sant Joan, d’on ve el nom de hierba sanjuanera que se li dóna en alguns llocs d’Espanya.

Dues etimologies ens poden orientar sobre els usos particulars d’aquesta planta. Per una banda, el nom de quallallet fa referència a l’ús que se’n feia per quallar la llet: en realitat hi ha plantes millors per fer aquesta feina, però si s’hi combina l’espunyidella, el formatge assoleix un color i un gust molt característics. Aquesta facultat és també útil per quallar o coagular la sang, en cas de ferides o de petites hemorràgies, d’on procedeix un altre nom català ben orientatiu: herba de talls. A nivell intern, la seva infusió es considera antiespasmòdica i diürètica i en altres èpoques es donava en cas de crisis convulsives i epilèpsia.

Melilot: per a les varices

Flors del melilot.

El melilot o trèvol olorós (Melilotus officinalis) és una herbàcia lleguminosa de quasi un metre d’alçada, amb les típiques fulles trifoliades dels trèvols, però més allargades i dentades, que van sortint dels nusos de la tija. Les flors grogues, petites i papilionàcies formen raïms densos llargament pedunculats en la part superior de la planta. La paraula melilot es refereix a la marcada preferència de les abelles per aquesta planta mel·lífera de llarga floració. Quan la planta s’asseca desprèn una agradable olor que procedeix d’una substància medicinal anomenada cumarina, per la qual cosa s’utilitza per a l’obtenció de perfums. A les nostres comarques apareix sobretot en terra baixa calcària, en vores de camins i de conreus.

És una planta antiinflamatòria, sedant i antiespasmòdica que s’ha utilitzat contra la tos, la bronquitis, el nerviosisme i l’insomni. També és efectiva en banys i cataplasmes oculars com a remei per als ulls cansats, els mussols de les parpelles i la conjuntivitis. Tanmateix, la seva aplicació farmacèutica més difosa, ja sigui en fórmula d’herbes o en extracte, és per tractar les varices, ja que ajuda a fluïdificar la sang i a millorar la circulació venosa. És una planta que s’ha de prendre amb precaució i amb un procés precís d’assecatge. No s’ha de consumir combinada amb altres medicaments anticoagulants.

Vulnerària: l’herba de les ferides

Flor de la vulnerària.

La vulnerària (Anthyllis vulneraria) és una modesta herba, petita i enganxada al sòl. A les nostres comarques prefereix els terrenys calcaris, els prats secs i les clarianes assolellades dels altiplans i muntanyes d’altura mitjana. A pesar de la seva abundància, no és fàcil de distingir per als poc experts a causa de l’escassa singularitat dels seus trets. Les fulles basals són d’un sol folíol i les superiors compostes de quatre o cinc parells. Com totes les lleguminoses, té unes flors papilionàcies, agrupades en glomèruls terminals, de pètals grogosos o rogencs, i calze pilós i inflat. Existeixen moltes varietats de la mateixa espècie, amb lleugeres modificacions.

Si el mot “vulnerari” s’utilitza per descriure la facultat de determinades plantes o medecines per curar llagues i ferides, resulta més que evident l’ús popular d’aquesta humil planta que ha estat batejada amb el mateix nom. En efecte, la infusió degudament colada de la vulnerària resulta molt útil per rentar ferides, desinflamar contusions i cicatritzar les llagues i cremades de la pell. Per via interna, la mateixa infusió s’utilitza en algunes contrades per depurar, “rebaixar i purificar la sang”.

Enciam bord: per calmar les ànsies

Planta d'enciam bord (Lactuca virosa).

Hi ha dos tipus d’enciam silvestre de propietats i característiques semblants, Lactuca virosa i Lactuca serriola, essent la primera més abundant en les muntanyes i prats i la segona més pròpia d’erms i camps de terra baixa. Amb humitat i bona terra, ambdues assoleixen altures de més d’un metre. Les fulles són grans i serrades, unes basals i altres abraçadores entorn de la tija. Unes petites pues recorren les tiges i els nervis principals de les fulles. Les flors són grogues i compostes, com el llecsó i el dent de lleó, i s’aixequen sobre inflorescències terminals força altes. Els fruits són petits angelets amb pelets blancs i fins.

Igual que els enciams de menjar, quan es talla la tija flueix un suc lletós que es va solidificant i enfosquint. Aquesta substància amarga es va recollint al llarg dels dies mentre es va fent el tall una mica més avall. Aquest lactucari, conegut en segles passats com “opi d’enciam”, s’utilitzava per les seves propietats sedants i narcòtiques. És curiós recordar que tots els enciams, fins i tot els domèstics, tenen fama des de temps molt antics de calmar l’erotisme incontrolat i els somnis pecaminosos. El làtex assecat es pot prendre en infusió o en forma de xarop, sol o acompanyat de llúpol, per calmar l’excitació nerviosa, l’ansietat i l’insomni. En dosis excessives pot ésser lleugerament tòxic.