Escurçonera contra els escurçons

Mata d’escurçonera.

L’herba escurçonera (Scorzonera hispanica) és una herbàcia poc abundant, que forma una rosassa basal de fulles llargues i lanceolades, amb les vores una mica ondulades, de la qual emergeix a la primavera una tija floral d’un pam o dos d’altura, amb fulles abraçadores i esparses i amb unes poques flors de color groc, bastant amples i vistoses, de la família de les compostes. L’arrel d’aquesta planta és tuberosa, gruixuda, corbada, d’un pam de longitud, amb una escorça negrosa i escamosa. El seu interior és sucós, blanquinós i de gust lleugerament dolç. Se’n troba per les muntanyes de Prades, la Conca de Barberà i els Ports de Beseit, sobre sòls més aviat calcaris i secs, entre matolls i pins, de forma dispersa i irregular.

La part interior de l’arrel conté substàncies químiques diverses, algunes de les quals, com la inulina, tenen usos alimentaris. Per aquesta raó, s’han desenvolupat varietats domèstiques per a la seva comercialització com a hortalissa dietètica, amb el nom de salsifí negre, adequada per a persones amb gota, diabetis, reumatisme, etc. A nivell medicinal, es considerava ja en el segle XVI un remei molt eficaç per a les picades d’escurçons i mossegades d’animals verinosos. Vull destacar la citació que en fa un famós metge sevillà del mateix segle, que situa el descobriment de les seves virtuts en «el condado de Urgel, en un lugar que se dice Montblanch», on diu que abundaven els escurçons que provocaven molts morts cada any, i que atribueix a un moro captiu procedent de l’Àfrica l’aplicació remeiera d’aquesta planta. No obstant, és en la teoria dels signes on es podria trobar l’origen d’aquest remei, ja que la forma corbada de l’arrel recorda molt la fatídica serp.

Serveres i els seus fruits comestibles

Fruit de la servera.

En els boscos de les nostres comarques creixen tres arbres del gènere Sorbus amb diverses denominacions populars: la moixera (Sorbus aria), la moixera de pastor (Sorbus torminalis) i la servera (Sorbus domestica). Els seus ecosistemes preferits són les rouredes i alzinars, amb uns mínims requeriments d’alçada i humitat. Les fulles són caduques i a la tardor es pinten de colors bruns, groguencs i vermellosos, tot esquitxant els boscos mediterranis d’un cromatisme preciós. Les flors formen inflorescències blanques. La moixera té fulles ovalades i dentades, blanques en el revers, amb raïms de fruits petits i vermells, una mica àcids i farinosos. La moixera de pastor té fulles lobulades i molt retallades, amb fruits bruns i ovats. La servera o server té fulles compostes amb molts folíols dentats i fruits petits i molt aspres, en forma de pera, que a la tardor es torna grogosa i rogenca. Diversos topònims ben coneguts com el Puigcerver fan referència a l’abundor de les serveres en el seu entorn.

Tots tres arbres tenen fruits comestibles, més o menys astringents. Els més utilitzats són els de la servera pròpiament dita, però per ser consumits en fresc cal deixar-los madurar a casa perquè perdin la seva aspror i es tornin mústics i marronosos. També es poden coure i elaborar-ne melmelades, gelees o xarops que ablaneixen la tos i tallen la diarrea. Fins i tot hi ha receptes tradicionals per fer vinagres o licors. En realitat, i tenint en compte l’escàs aprofitament de fruits tan petits, és més aconsellable i ecològic deixar-los en els arbres perquè siguin consumits pels ocells i els mamífers salvatges.

Els roures i les seves propietats astringents

Gla del roure.

La família Quercus està constituïda, en general, pels arbres que anomenem alzines i roures, però mentre que les alzines o carrasques tenen la fulla perenne, els roures són caducifolis. La fulla dels roures és retallada i amb dents més o menys arrodonides i els seus fruits, com en tota la família, són les glans. A les nostres comarques hi ha una gran diversitat d’espècies que difereixen entre elles precisament per la mida de les fulles, la seva major o menor pilositat, la profunditat dels retalls o l’aspecte de les glans: roure martinenc, de fulla gran, reboll, de fulla petita, etc.

Els roures tenen propietats astringents, és a dir, capacitat per restrènyer les mucoses i els teixits del cos, contraient la pell i desinfectant les zones superficials. Aquesta astringència es deu a la presència de tanins i àcids que han estat aprofitats durant segles en l’adob de les pells. L’escorça i les agalles són les parts més actives. Les agalles o cassanelles són unes boles marronoses que es formen en els brots tendres com a reacció defensiva de la planta a la posta d’un petit insecte a fi d’aïllar-lo. L’escorça dels tronquets més joves s’asseca i s’utilitza esmicolada mitjançant una cocció per fer banys, compreses o gargarismes contra diverses afeccions: hemorràgies, hemorroides, angines, penellons, genives sagnants, llagues, etc. Per via interna serveix per estroncar la diarrea i la disenteria, però cal evitar que el tractament s’allargui massa temps.

Com a curiositat morbosa i divertida, les agalles servien en altres temps per elaborar la «pomada virginal o de la comtessa», una mena d’ungüent que, segons el famós metge castellà del segle xvi Andrés De Laguna, «aprieta y cierra las partes bajas ... que se pueden vender mil veces por vírgenes las que desean más parecer que ser doncellas». Vosaltres mateixes!

Til•ler per als nervis

Flors del til·ler.

En les nostres comarques tenim dos til·lers amb propietats medicinals: el de fulla petita (Tilia cordata) i el de fulla gran (Tilia platyphyllos). El primer sol fer molts llucs i rebrots en la base del tronc i té les fulles cordades, més suaus, sense pèls al revers i força simètriques. El segon les té més asimètriques en la base i més piloses en el revers. Els til·lers de jardí, tan abundants avui dia en les nostres ciutats, i que es caracteritzen per unes fulles de revers blanquinós, no tenen qualitats remeieres. Les flors són grogues i oloroses i estan enganxades a una bràctea o ala, la qual, un cop convertida la flor en llavor, en permetrà la dispersió mitjançant el vent. Els til·lers es poden trobar en boscos frescos de la muntanya mitjana, prop de barrancs i rius. Sovint han estat plantats en masies i jardins per la suavitat de l’ombra que fa i l’olor de les flors, a més de la seva ancestral utilitat.

La virtut popularment més apreciada d’aquests arbres es troba en la til·la, que consisteix en la infusió de les flors groguenques amb bràctees o sense. Si es recullen, cal assecar-les amb rapidesa i airejar-les sovint, ja que es poden florir. Des de sempre s’ha considerat aquesta infusió sedant i antiespasmòdica, molt recomanable per als nervis, l’ansietat, l’insomni, les palpitacions i l’acidesa d’estómac. També té propietats sudorífiques i ajuda a millorar els estats gripals i de febre en general. La part interna de l’escorça del til·ler s’utilitza en decocció per ajudar a depurar el fetge, eliminar l’àcid úric i tractar les migranyes.

Melissa per als nervis i l’aparell digestiu

Fulles de melissa.

La melissa o tarongina (Melissa officinalis) és una herbàcia vivaç, amb rizomes, de mig metre d’alçada, que creix espontània en zones molt fresques i humides dels nostres boscos, barrancs i rierols. No és una planta molt freqüent en estat silvestre, però es pot adquirir en qualsevol centre de jardineria i plantar en un racó fresc i ombrívol del tros o jardí, on es desenvoluparà amb facilitat. Les fulles són ovades, dentades i oposades, amb un tacte tendre i fi, i amb una olor suau i allimonada. Les flors són petites, blanques i labiades.

La infusió de les fulles és antiespasmòdica, tònica, sedant i digestiva. És molt útil per als estómacs delicats, els mals de ventre, la indigestió, el vòmit i les flatulències. Resulta molt indicat per a aquelles persones a qui «se’ls posen els nervis a la panxa», tal com diu la parla popular. El seu caràcter sedant la fa molt recomanable per a les crisis nervioses, insomni, vertigen, ansietat, estrès, etc. Cal no oblidar que la seva essència és la base de la famosa aigua del Carme, reputada garantia de la població de segles anteriors contra les crisis histèriques. La melissa s’aprofita també en la composició de nombrosos licors estomacals (chartreuse, benedictí, ratafia, etc). Darrerament, la seva essència o la seva infusió s’ha utilitzat amb bons resultats per alleujar els efectes d’altres malalties, com els herpes o l’hipertiroïdisme.

Violeta per a la tos

Violetes.

En els boscos humits i en els racons ombrívols de les nostres comarques es fan diverses especies de violes, però la que s’anomena pròpiament violeta (Viola odorata) només es cria espontàniament en les comarques del nord de Catalunya. Tanmateix, són pocs els jardiners o masovers que no aprofiten alguna raconada per escampar aquesta planta baixa, reptant i de fàcil supervivència, que els sabrà recompensar amb el perfum delicat de les seves flors. La viola d’olor forma estolons llargs i fins amb els quals s’escampa fàcilment i necessita més ombra que aigua. Les fulles són ovalades i una mica en forma de cor. Als inicis de cada primavera s’aixequen les flors violeta sobre unes tiges primes i febles, i són de les primeres flors en obrir-se quan encara no hem abandonat l’hivern del tot. La penetrant i romàntica olor que desprenen ha convertit la seva essència, tot i el seu preu caríssim, en una de les preferides de la perfumeria.

La virtut més qualificada de la violeta és la de ser expectorant i calmant de la tos. Serveix per a afeccions que produeixen molta mucositat: grips, constipats, bronquitis, al·lèrgies ... S’aprofiten les flors i també els rizomes en forma d’infusió i també es pot preparar un xarop que es pot guardar per a les necessitats futures. Es pot combinar amb altres flors bèquiques, de propietats semblants, com la malva, la rosella, la blenera, la borratja i la primavera. La violeta ha estat relacionada des de l’antiguitat amb els rituals funeraris, però és també la flor consagrada a Afrodita, la deessa de l’amor. Mort i amor, en definitiva, que simbolitzen la relació de les violetes amb els amors impossibles i ocults. Impossible oblidar la famosa cançó de Cecilia que «... como siempre sin tarjeta, le mandaba un ramito de violetas»!

Saüc per desinflamar

Flor del saüquer.

El saüc o saüquer és un arbret d’escorça berrugosa i arrugada, plantat en horts i masos, però que a vegades es fa espontani en vores de rius i barrancs. Els branquillons nous són tous i fràgils, amb una medul·la blanca i flexible. Les fulles són oposades i compostes, amb cinc o set folíols dentats. Les flors formen grans corimbes en forma de paraigua aplanat, curulls de petites flors oloroses, amb cinc pètals blancs. Els fruits són unes baies de color negre violat, àcides i comestibles. És un arbre màgic, commemoratiu d’antigues tradicions, que es considera portador de bona sort i que no es pot destruir sense algun ritual de precaució.

Totes les parts del saüc són remeieres. La segona escorça, de color verd, serveix per elaborar ungüents per a les afeccions de la pell. Amb els fruits madurs es pot fer un xarop molt bo per desintoxicar els òrgans interns, útil per a la gota i el fetge, i darrerament comercialitzat en extracte per alleugerir i escurçar els símptomes de la grip. Quant a les flors, es cullen i s’assequen en un indret obac i ben ventilat. En les zones muntanyenques es recomana fer-ho en la diada màgica de Sant Joan, però a la plana del Camp la floració és molt més primerenca. Tenen propietats desinflamatòries reconegudes: en compresa tèbia la seva infusió s’aplica sobre els ulls cansats i la conjuntivitis i es poden beure dues o tres tasses per combatre les afeccions respiratòries, constipats, grip, bronquitis, febre, al·lèrgia,  etc. Fins i tot, en moltes contrades del país, hi ha el costum de consumir les flors arrebossades i fregides, igual que amb les flors del carabassó. En definitiva, una autèntica panacea que tothom hauria de plantar al seu tros.