Vulnerària: l’herba de les ferides

Flor de la vulnerària.

La vulnerària (Anthyllis vulneraria) és una modesta herba, petita i enganxada al sòl. A les nostres comarques prefereix els terrenys calcaris, els prats secs i les clarianes assolellades dels altiplans i muntanyes d’altura mitjana. A pesar de la seva abundància, no és fàcil de distingir per als poc experts a causa de l’escassa singularitat dels seus trets. Les fulles basals són d’un sol folíol i les superiors compostes de quatre o cinc parells. Com totes les lleguminoses, té unes flors papilionàcies, agrupades en glomèruls terminals, de pètals grogosos o rogencs, i calze pilós i inflat. Existeixen moltes varietats de la mateixa espècie, amb lleugeres modificacions.

Si el mot “vulnerari” s’utilitza per descriure la facultat de determinades plantes o medecines per curar llagues i ferides, resulta més que evident l’ús popular d’aquesta humil planta que ha estat batejada amb el mateix nom. En efecte, la infusió degudament colada de la vulnerària resulta molt útil per rentar ferides, desinflamar contusions i cicatritzar les llagues i cremades de la pell. Per via interna, la mateixa infusió s’utilitza en algunes contrades per depurar, “rebaixar i purificar la sang”.

Enciam bord: per calmar les ànsies

Planta d'enciam bord (Lactuca virosa).

Hi ha dos tipus d’enciam silvestre de propietats i característiques semblants, Lactuca virosa i Lactuca serriola, essent la primera més abundant en les muntanyes i prats i la segona més pròpia d’erms i camps de terra baixa. Amb humitat i bona terra, ambdues assoleixen altures de més d’un metre. Les fulles són grans i serrades, unes basals i altres abraçadores entorn de la tija. Unes petites pues recorren les tiges i els nervis principals de les fulles. Les flors són grogues i compostes, com el llecsó i el dent de lleó, i s’aixequen sobre inflorescències terminals força altes. Els fruits són petits angelets amb pelets blancs i fins.

Igual que els enciams de menjar, quan es talla la tija flueix un suc lletós que es va solidificant i enfosquint. Aquesta substància amarga es va recollint al llarg dels dies mentre es va fent el tall una mica més avall. Aquest lactucari, conegut en segles passats com “opi d’enciam”, s’utilitzava per les seves propietats sedants i narcòtiques. És curiós recordar que tots els enciams, fins i tot els domèstics, tenen fama des de temps molt antics de calmar l’erotisme incontrolat i els somnis pecaminosos. El làtex assecat es pot prendre en infusió o en forma de xarop, sol o acompanyat de llúpol, per calmar l’excitació nerviosa, l’ansietat i l’insomni. En dosis excessives pot ésser lleugerament tòxic.

Eucaliptus: per a bronquitis i constipats

Fulles d'eucaliptus.

L’avantatge d’aquesta planta és que no necessita presentació. En gairebé tots els nostres pobles, hi ha un lloc o un altre on s’ha plantat aquest espectacular arbre procedent d’Austràlia i Tasmània. Els plançons solen derivar en grandiosos exemplars gràcies al seu ràpid creixement, cosa que aconsegueixen amb un sistema d’arrels àvides d’aigua que liquiden pràcticament les possibilitats de supervivència d’altres espècies. És per aquesta raó que es van plantar en zones deltaiques i pantanoses a fi d’assecar els aiguamolls i reconvertir-los en terres de conreu. També han estat útils per aconseguir fusta ràpida i a bon preu per a les indústries papereres. La seva eficàcia econòmica xoca, tanmateix, amb la seva utilitat ecològica, no només per la competència deslleial sobre les espècies autòctones sinó també per la seva facilitat incendiària. Les essències aromàtiques que ens curen són també les que ens destrueixen el paisatge quan s’inflamen igual que la gasolina.

El principi actiu principal d’aquesta essència és l’eucaliptol, que s’extreu bàsicament de les fulles més velles. Forma part de nombrosos preparats farmacèutics pel seu caràcter antisèptic, bactericida i febrífug. Es pot utilitzar a nivell extern per fer fregues en malalties pectorals, dolors articulars o reumàtics. A nivell tradicional, les fulles es fan bullir per fer bafs o banys contra l’asma, la bronquitis, el constipat, la grip i altres malalties de l’aparell respiratori. A nivell intern, es poden prendre en infusió o en forma de xarop, combinades amb altres plantes expectorants i antisèptiques, com la farigola, la murtra o l’orenga.

Narcís: el narcòtic

Narcisos.

Al gener, dels bulbs enterrats en els jardins comencen a estirar-se els peduncles florals dels nostres narcisos més primerencs. Solen ser els de flors més petites, blanques i grogues, quasi sempre agrupades en denses inflorescències. Una mica més tard apareixen a les muntanyes els nostres narcisos autòctons: les jonquilles (Narcissus juncifolius) són petites, grogues i molt oloroses; les grandalles (Narcissus poeticus) són més grans, blanques i solitàries. Ja ben entrada la primavera, floreixen en els jardins o les muntanyes pirinenques els narcisos trompeters, molt més grans i de moltes varietats.

Qui hagi sucumbit a la temptació d’olorar aquestes flors potser s’haurà fet càrrec de la intensitat del perfum atordidor, lànguid, melancòlic, quasi somnífer… Evocant la mitologia del jove Narcís, dramàticament atret per la seva imatge reflectida en l’aigua, també nosaltres ens deixem seduir per la tramposa olor que ens embriaga i ens endormisca (nárke és ‘son’ en grec clàssic). I quedem-nos aquí aquesta vegada en el profit de les nostres plantes! L’ús medicinal dels bulbs és perillós; a nivell intern són vomitius, tot i que, a nivell extern, es poden xafar damunt de cremades i luxacions. Les grans flors grogues dels narcisos trompeters s’han utilitzat tradicionalment com a sedants i antispasmòdiques i s’han pres en infusió en estats de nerviosisme, asma i tos convulsiva, però no estan exemptes de toxicitat i també poden produir vòmits segons la dosi.

Corniol: la perillosa seducció del violeta

Flor del corniol.

El corniol (Aquilegia vulgaris) és una bellíssima planta primaveral que apareix i desapareix en raconades humides i barrancs obacs de les nostres muntanyes calcàries. És cap al maig i juny que, a la vora d’algun senderó del Montsant, dels Ports o de les serres de Prades ens sorprendrà amb les seves curioses flors blaves i violetes, reunides en vistoses inflorescències pendulars. Els cinc sèpals s’assimilen al blau de la corol·la i els cinc pètals es perllonguen cap al darrere en una mena d’urpa o banya corbada (d’on ve el nom de corniol, o aquilègia, recordant les urpes de les àguiles); al bell mig d’aquest conjunt plàstic, sobresurt un dens grupet d’estams de grogues anteres. La bellesa d’aquestes flors ha produït etimologies tan poètiques com “columbina”, “gants de Notre-Dame”, “perfetto amore”, “paxariños” …

Fins al segle xix fou una planta de gran reputació medicinal. Per via interna s’utilitzava contra malalties especialment greus: diftèria, xarampió, verola, fetge, etc. Per via externa, s’aplicava contra la tinya, la sarna o les úlceres. Tanmateix, estudis posteriors han demostrat que la planta posseeix substàncies cianhídriques molt tòxiques que poden provocar vòmits, convulsions i, si se’n pren en excés, la mort. La veritat és que no és l’única flor que, sota la malenconiosa seducció de violetes i blaus intensos, amaga un perill latent: acònit, mandràgora, belladona, morrons, dolçamara… ens adverteixen que no sempre trobarem en el camí la ingènua i inofensiva aroma de les violetes.

Farigola: una farmaciola a casa

Mata de farigola.

Encara no havia fet esment de la panacea mediterrània més nostrada i més humil. Tal com acostuma a esdevenir a totes les cases, allò que es té més a prop, més segur i més quotidianament reconegut, acaba essent objecte de la indiferència i de la vulgaritat. I en canvi, aquest petit arbust, de fulles i flors petites, resulta petit en tot menys en les seves propietats. Mentre el nom de farigola és el nom comú a les terres del Camp, s’utilitza el nom de timó (del llatí Thymus vulgaris) cap a les comarques més meridionals i occidentals. Es dispersa abundosament en qualsevol indret assolellat, argilós o calcari, relativament sec, amb preferència pels espais oberts i poc arboris, entre els quals escampa el seu particular perfum.

Tant la planta fresca o seca com les essències que se n’extreuen (timol i altres) han estat utilitzats en medicina, en perfumeria, en química, a la cuina, etc. La cocció o infusió de la planta és antisèptica, antispasmòdica, digestiva, cicatritzant… i en cada poble del país hi ha aplicacions ancestrals que podrien omplir llibres. De totes elles, ens quedem amb el seu benèfic ús en cas de digestions pesades o inflamacions estomacals, en malalties respiratòries (grip, bronquitis, tos…), per desinfectar llagues, picades o ferides. Això sense oblidar el seu ús a la cuina mediterrània per aromatitzar estofats i rostits, olives i sopes. Aprofitem ara que ve la Pasqua i estan les mates en plena floració per fer-ne una mesurada provisió. Ah! I sobretot sense arrencar-les d’arrel perquè puguin tornar a rebrotar!

Codony: un perfumat astringent

Codonys.

El codony és a casa nostra molt més conegut per la seva dolça forma de conservar-lo: el codonyat. Una preparació amb sucre que permetia, no sols combatre’n la desagradosa astringència, sinó també allargar-ne el consum durant els mesos d’hivern, en èpoques en què mancava la presència de fruita fresca. Els fruits del codonyer (Cydonia vulgaris) foren ja molt estimats pels grecs, equiparats a les mitiques pomes d’or del jardí de les Hespèrides i representats en els relleus del temple de Zeus a Olímpia. Pel seu agradable perfum, els codonys foren símbol de les ofrenes d’amor i dels rituals de noces. Això sense oblidar el tradicional costum de posar-los als armaris per perfumar la roba, en aquells feliços dies en què les al·lèrgies i les aromes químiques encara no s’havien inventat.

A més del seu ús alimentari, en compota, al forn o en forma de codonyat, aquest fruit ha estat utilitzat per la medicina popular pel seu potent caràcter astringent. Sense arribar a les exageracions de la medicina antiga, en què es considerava la panacea contra tot tipus de verí, la maceració en vi i la cocció amb aigua, en forma de xarop o de gelea, serveix per fer gargarismes i glopeigs contra les angines, les genives inflamades o les llagues a la boca. També es pot consumir el xarop que es fa amb el suc de la cocció i sucre per combatre episodis de diarrea. Les llavors senceres macerades en aigua produeixen una gelea mucilaginosa molt útil per a les inflamacions de la pell i dels ulls, per a les cremades, els penellons, etc.