Sàlvia, la que salva (Salvia officinalis)

Planta de sàlvia.

La sàlvia de les nostres comarques és una planta humil i petita, llenyosa a la base, de la qual broten les tiges tendres i fulloses. Les fulles són oposades, lanceolades, estretes i cobertes d’una pubescència blanquinosa. Les flors són petites, blaves o liloses, típicament bilabiades; formen grupets que s’estiren en espiga al llarg de la tija. Tota la planta exhala un perfum fort, camforat i característic. Creix de forma silvestre en les nostres muntanyes calcàries i seques: Montsant, Muntanyes de Prades, etc.

La sàlvia té una reputació de medicinal molt antiga i les virtuts que s’atribueixen a les seves fulles i summitats florides són innombrables. La seva infusió es considera un bon remei digestiu, per enfortir l’estómac i en cas de diarrees i vòmits. També és molt recomanada per regularitzar les menstruacions irregulars i excessives, així com per atenuar els problemes de la menopausa. En forma de gargarismes i glopeigs, la seva virtut desinfectant és útil per tractar faringitis, angines, genives sagnants o llagues a la boca. La seva alcoholatura és un bon tònic capil·lar. Les fulles fresques i aixafades es poden aplicar com un cataplasma en picades d’insectes.

Sàlvia florida.

Herba pigotera: un suau laxant

Mata d'herba pigotera.

El polipodi (Polypodium vulgare) pertany al grup de les falgueres i s’anomena herba pigotera en algunes de les nostres contrades a causa dels sorus que formen curiosos cercles groguencs o ataronjats en el revers dels folíols: una semblança llunyana als senyals que deixava a la pell la malaltia de la pigota o verola. Totes les falgueres creen aquesta mena de dipòsits on es troben els esporangis carregats d’espores reproductores. Les fulles o frondes dels polipodis són grans, airoses i profundament retallades, i surten de terra, d’un rizoma horitzontal. Creixen en indrets obacs i humits, sobretot entre pedres, marges orientats al nord i troncs d’arbres vells o caiguts. Quan ocupen roquissars ombrívols i molsosos d’alzinars i rouredes provoquen màgiques sensacions en els caminants.

És una herba que es coneix i s’utilitza des de la més remota antiguitat. La part remeiera és el rizoma que, assecat i bullit, proporciona una beguda amb un cert regust de regalèssia. Es considera un laxant suau, recomanable en casos crònics d’estrenyiment. També és un expectorant indicat per a constipats, bronquitis i tos. Finalment, sembla que ajuda el fetge en casos d’insuficiència biliar. No és una herba de gran potència medicinal i, com que les seves virtuts les posseeixen també altres plantes, és preferible triar aquelles a les quals no haguem d’arrencar les parts subterrànies. Els boscos mediterranis ens ho agrairan amb moments de singular bellesa!

Herba de Sant Robert per a llagues i ferides

Herba de Sant Robert (Geranium robertianium).

És una herba humil i feble, amb les típiques fulles triangulars i retallades dels geranis, les quals surten d’unes tiges primes i vermelloses. Les flors són petites, amb cinc pètals de color rosa. Els fruits semblen unes agulletes o becs: estan formats per cinc aquenis, cada un dels quals conté una llavor que és expulsada amb la sobtada divisió de l’agulla. Tota la planta té una pubescència suau i un aroma poc agradable. Ocupa llocs humits i ombrívols: vores de barrancs, bardisses, cases enrunades, amb abundància de matèria orgànica.

És una planta astringent, cicatritzant i hemostàtica. Es pot utilitzar fresca o seca. La seva cocció és útil per rentar ferides i llagues de la pell. Aquesta cocció o la seva tintura alcohòlica serveix també per glopejar i tractar les llagues bucals o les genives sensibles, així com per fer gàrgares en cas de faringitis o angines. A nivell intern, el seu caràcter astringent en permet la infusió per a diarrees, i ha estat utilitzada en el passat per a úlceres d’estómac. En emergències, en cas de ferides, es pot picar la planta fresca i aplicar-la com un cataplasma.

Ortiga per mineralitzar

Mata d’ortigues.

No cal esforçar-se gaire per descriure les conegudes ortigues. La sentida fiblada que provoca el contacte amb els pèls urticants disseminats per fulles i tiges resulta un element prou convincent per resoldre qualsevol dubte sobre la seva identificació. Una subtil barreja química d’histamina i acetilcolina és la responsable de tals punxades. Ja des de principis d’hivern comencen a cobrir els sòls nitrogenats i humits, les ortigues petites (Urtica urens) en els conreus i erms de la Terra Baixa, mentre que l’ortiga gran (Urtica dioica) s’instal·la més en les zones muntanyoses, marges i bardisses.

Malgrat el seu reconegut inconvenient, l’ortiga resulta una planta molt recomanable per menjar com a verdura o per prendre’n el suc de la cocció en casos de convalescència, manca de certs oligoelements i minerals (ferro, calci, potassi, vitamina C...), anèmia, reumatisme, malalties hepàtiques, hemorràgies, menopausa i necessitat d’una depuració per a les malalties de la pell. La seva recol·lecció s’ha de fer amb guants i cal deixar que passin unes hores perquè perdin les seves picants facultats. Ah!, i per si us ortigueu, tingueu sempre a mà tres remeis d’urgència: els crespinells, les malves i la menta borda.

Matricària per a la migranya

Planta de matricària (Chrysanthemum parthenium).

La matricària (Chrysanthemum parthenium), anomenada també camamilla o mançanilla a les nostres comarques, és la típica planta que es tenia a les masies, en una torreta vora l’entrada de les cases rurals o en un raconet de l’hort. No és una planta silvestre i no s’ha de confondre amb la típica camamilla d’Aragó, de sabor més fi i que s’utilitza en les infusions que ens prenem habitualment. La matricària és més robusta, té les fulles dividides més amples, l’olor és molt més forta i el gust més amargant. Les flors són semblants a les de qualsevol camamilla: un botó groc rodejat de lígules blanques.

De la matricària s’han de recol·lectar les fulles i no les flors, com en el cas de la camamilla fina. Es pot emprar en infusió o en forma de tintura alcohòlica per a tota mena de migranyes i cefalees. És millor combinar-la amb altres remeis però cal conèixer exactament les causes del mal de cap (origen arterial, digestiu, ansietat...). Una fórmula recomanable podria ésser fulles de matricària amb flors d’espígol, til·la i melissa. També la hidroteràpia en forma de compreses fredes al cap i banys calents a les mans i peus pot ajudar en alguns casos... Tot acompanyat evidentment del silenci, la foscor i la fugida de l’estrès.

Carxofera per al fetge i el colesterol

Carxofera.

Ara en ple hivern la recol·lecció d’espècies amb virtuts medicinals no és la més adient. La carxofera, aquesta planta tan coneguda per la seva comestible inflorescència, en seria una de les excepcions, ja que és ara quan es troba en ple desenvolupament. Curiosament, i malgrat la inestimable virtut de les carxofes per la seva aportació de minerals i oligoelements a la dieta, són les amples i retallades fulles que surten de la tija les que tenen propietats medicinals.

La infusió d’aquestes fulles ajuda a la circulació de la sang, a la curació de l’arterioesclerosi i a l’eliminació del colesterol. També té una acció important en la protecció del fetge i en l’activitat de la vesícula biliar, essent molt recomanable per a casos d’hepatitis i d’insuficiència biliar. L’únic inconvenient d’aquesta planta és la seva gran amargor, per la qual cosa es recomana fer una barreja de carxofera (30-40 g per litre) amb menta, anís o plantes que millorin les qualitats organolèptiques de la infusió.

Julivert: més que un condiment

Fulles de julivert (Petroselinum hortense).

El julivert (Petroselinum hortense) és una de les plantes aromàtiques més utilitzades en el nostre país i forma part de les famoses picades amb què es condimenten paelles, estofats i guisats de tota mena. No és una herbàcia autòctona, procedeix del Mediterrani oriental, però és fàcil trobar-la naturalitzada entre marges i murs de zones rurals, habitades o abandonades. Com moltes altres umbel·líferes, té una arrel gruixuda de la qual surten les fulles tendres i aromàtiques. Al final de la seva vida (d’un any a dos), aixeca una tija robusta on s’insereixen delicats paraigües de petites flors grogoses i verdoses. Les petites llavors donaran origen espontàniament a nous brots de julivert.

Les fulles fresques i els fruits es consideren diürètics, digestius i aperitius, per la qual cosa el seu consum i la seva infusió es recomanen per eliminar toxines, alleujar els mals de ventre i els gasos intestinals, així com per desinflamar els òrgans interns en casos de reumatisme, artritis i gota. També és un bon remei d’emergència per a hemorràgies, picades i contusions, sobre les quals s’aplica un emplastre de fulles picolades. Les substàncies que conté, sobretot a les llavors, actuen sobre l’úter, amb capacitat per restablir o regularitzar la menstruació i calmar els dolors de la regla. No és estrany que aquestes virtuts, ja conegudes des de l’antiguitat, derivessin en aplicacions suposadament abortives i afrodisíaques. Cal també recordar la gran riquesa de la planta en vitamines (A i C), minerals (calci, ferro, bor) i antioxidants, que la fan molt recomanable en anèmies, en la menopausa i en períodes de convalescència.