Mare-selves, xuclamels i lligaboscs

Xuclamel.

A les nostres comarques tenim cinc espècies d’arbusts del gènere Lonicera. Viuen en diversos ecosistemes del país, condicionats pels factors d’humitat, sòl, ombra i temperatura. La Lonicera implexa creix en zones d’alzinar i pi blanc. La Lonicera etrusca, peryclimenum i xylosteum viuen en boscos més humits, més obacs i a més altura. I fins i tot la Lonicera pyrenaica és una rupícola de roques calcàries. El nom més comú en català per a tots ells és el de xuclamel o lligabosc, fent referència a la seva tendència a produir tiges flexibles que s’enfilen i entrecreuen com un lligam, i a les seves flors blanques i groguenques, més o menys oloroses i amb corol·la en forma d’embut, que atreuen els insectes cap al seu interior a la recerca de nèctar. Malgrat tantes espècies autòctones, la mare-selva medicinal i més reconeguda per la gent no es cria en els boscos sinó que és un arbust de jardineria (Lonicera caprifolium), de característiques externes semblants als nostres, encara que amb flors molt més perfumades. Tots els xuclamels produeixen fruits de colors ataronjats o vermellosos, que són tòxics i causen vòmits i diarrees. La seva ingestió abusiva altera el ritme cardíac i pot ocasionar la mort.

Les flors de la mare-selva de jardineria poden ser substituïdes per les d’alguns arbusts autòctons en les seves aplicacions medicinals, sobretot per les del lligabosc atlàntic (Lonicera peryclimenum), però aquelles tenen virtuts i aromes molt superiors. Amb les flors s’acostuma a fer infusions o xarops antisèptics, diürètics i sudorífics que ajuden a alleujar els processos febrils, angines, tos, bronquitis, asma, constipats, malalties del fetge i moltes altres.

Verònica: un te saludable

Flor de verònica.

De veròniques a les nostres comarques en tenim una desena, la major part de les quals amb tendència arvense, és a dir, amb preferència per sòls conreats o erms. Quasi totes són herbes humils que presenten unes petites flors blaves de minúscula bellesa. La verònica amb més reputació remeiera (Veronica officinalis) viu en les clarianes dels nostres boscos humits i ombrívols. És arrossegadissa i de fulles ovalades i dentades. Del rizoma serpentejant s’aixeca a la primavera uns ramets de menys d’un pam, erectes i delicats, amb petites flors de color malva i blau clar.

Fou una planta de reputació medicinal notable en segles passats, però actualment es considera que els seus principis actius no justifiquen les atribucions que se li donaven per curar moltes malalties respiratòries i digestives, fins i tot la tisi. El seu lleuger gust amarg la fa recomanable per prendre com un te digestiu, que ajuda a tractar diarrees i gastritis i que beneficia la neteja del ronyó i del fetge. També ajuda a combatre la tos i la bronquitis. A nivell extern, la seva infusió serveix per rentar èczemes i irritacions cutànies. La verònica formava part, juntament amb setze plantes més (brotònica, romer, orenga, sàlvia...), del famós compost vulnerari del qual es feien preparacions per curar ferides, llagues i tota mena d’afeccions de la pell. Va ser fins i tot anomenada herba dels leprosos per la seva suposada virtut en la curació d’un rei francès.

Marxívol: el verí del bosc

Mata de Marxívol.

El gènere dels el·lèbors agrupa una colla de plantes tòxiques de les quals a Catalunya n’hi ha dues, anomenades vulgarment marxívols, una més mediterrània (Helleborus foetidus) i l’altra més pirinenca (Helleborus viridis). Les dues espècies tenen moltes semblances morfològiques, ecològiques i químiques. El marxívol dels nostres boscos (Helleborus foetidus) és una herbàcia vivaç i perenne, de mig metre d’alçada, amb fulles amples i dividides en folíols lanceolats, com si fossin dits d’una mà. Les flors s’agrupen en una densa inflorescència verda, més pàl·lida que les fulles. Creix en els boscos i clarianes de les nostres muntanyes més prelitorals, amb preferència pels indrets amb ombra i humitat.

El marxívol és una planta tòxica, tant a nivell intern com extern. Si es consumeix, produeix vòmits i convulsions, i pot provocar la mort per aturada cardíaca. El seu ús popular era com a purgant dràstic, però amb risc evident per a la vida. També s’ha utilitzat en emplastre contra els furóncols i en banys contra les fístules anals i els penellons. Si es manipula durant molta estona, pot entumir i insensibilitzar les mans, així com causar irritacions a la pell pel seu caràcter rubefaent i vesicant. S’havia utilitzat en veterinària contra la malaltia bacteriana dels ramats anomenada carboncle.

Olivereta per al dolor

Fruits de l’olivereta.

L’olivereta (Ligustrum vulgare) és un arbust dens i perenne, de fulles oposades, estretes i lanceolades, de color verd fosc i sense pèls. Del terra surten moltes branques primes, que li donen un aspecte massiu, molt fàcil de podar i molt apropiat per fer tanques. Les flors són blanques i oloroses, agrupades en pinacles terminals. Els fruits són baies negres, petites i rodones que taquen de violeta. Ecològicament és una planta remarcable, ja que permet la nidificació i produeix una gran quantitat de fruits comestibles per als ocells. A les nostres comarques creix en zones una mica humides, a la vora de barrancs, en bardisses, en marges de bosc o de camins. Una espècie emparentada és la famosa troana (Ligustrum japonicum), un arbret que és sovint plantat en carrers i jardins de les ciutats.

En medicina natural se n’utilitzen les flors per elaborar un oli analgèsic, amb el qual es fan fregues contra els dolors i la cel·lulitis. Els fruits són verinosos per als éssers humans, sobretot per als nens. També amb les fulles es feien gargarismes per millorar les afeccions de boca i de gola i coccions per a la diarrea, però hi ha moltes altres plantes amb les mateixes qualitats i menys riscos. És una planta que és millor no consumir a nivell intern. També és utilitzada per produir tints naturals, el groc amb l’escorça, el rosat i violaci amb els fruits.

Làmpsana: l’herba de les mamelles

Làmpsana.

La làmpsana (Lapsana communis) és una herba que creix en les nostres comarques de forma espontània, en els camps de conreu de regadiu, a la vora dels camins i en les clarianes dels boscos. Pertany a la família de les compostes i s’assembla als típics lletsons de flors grogues, però una mica més alta i ramificada. Les fulles són tendres i retallades, i tant elles com la tija estan recobertes de pèls suaus. El seu gust és una mica amargant i, com el dent de lleó, es pot consumir com a verdura i en amanides depuratives.

En la medicina antiga es feia servir per a les dones a les quals se’ls tallava la llet, així com per curar les fissures dels pits en el temps de lactància, d’ací la major part de noms populars: hierba pezonera en castellà, herbe aux mamelles en francès, etc. Actualment es comercialitzen sucs i tintures emol·lients per estovar les congestions i inflamacions. El seu suc s’ha utilitzat per rebaixar els nivells de sucre en la sang. També se’n fan pomades o cataplasmes per ajudar a cicatritzar ferides, llagues i talls.

Escurçonera contra els escurçons

Mata d’escurçonera.

L’herba escurçonera (Scorzonera hispanica) és una herbàcia poc abundant, que forma una rosassa basal de fulles llargues i lanceolades, amb les vores una mica ondulades, de la qual emergeix a la primavera una tija floral d’un pam o dos d’altura, amb fulles abraçadores i esparses i amb unes poques flors de color groc, bastant amples i vistoses, de la família de les compostes. L’arrel d’aquesta planta és tuberosa, gruixuda, corbada, d’un pam de longitud, amb una escorça negrosa i escamosa. El seu interior és sucós, blanquinós i de gust lleugerament dolç. Se’n troba per les muntanyes de Prades, la Conca de Barberà i els Ports de Beseit, sobre sòls més aviat calcaris i secs, entre matolls i pins, de forma dispersa i irregular.

La part interior de l’arrel conté substàncies químiques diverses, algunes de les quals, com la inulina, tenen usos alimentaris. Per aquesta raó, s’han desenvolupat varietats domèstiques per a la seva comercialització com a hortalissa dietètica, amb el nom de salsifí negre, adequada per a persones amb gota, diabetis, reumatisme, etc. A nivell medicinal, es considerava ja en el segle XVI un remei molt eficaç per a les picades d’escurçons i mossegades d’animals verinosos. Vull destacar la citació que en fa un famós metge sevillà del mateix segle, que situa el descobriment de les seves virtuts en «el condado de Urgel, en un lugar que se dice Montblanch», on diu que abundaven els escurçons que provocaven molts morts cada any, i que atribueix a un moro captiu procedent de l’Àfrica l’aplicació remeiera d’aquesta planta. No obstant, és en la teoria dels signes on es podria trobar l’origen d’aquest remei, ja que la forma corbada de l’arrel recorda molt la fatídica serp.

Serveres i els seus fruits comestibles

Fruit de la servera.

En els boscos de les nostres comarques creixen tres arbres del gènere Sorbus amb diverses denominacions populars: la moixera (Sorbus aria), la moixera de pastor (Sorbus torminalis) i la servera (Sorbus domestica). Els seus ecosistemes preferits són les rouredes i alzinars, amb uns mínims requeriments d’alçada i humitat. Les fulles són caduques i a la tardor es pinten de colors bruns, groguencs i vermellosos, tot esquitxant els boscos mediterranis d’un cromatisme preciós. Les flors formen inflorescències blanques. La moixera té fulles ovalades i dentades, blanques en el revers, amb raïms de fruits petits i vermells, una mica àcids i farinosos. La moixera de pastor té fulles lobulades i molt retallades, amb fruits bruns i ovats. La servera o server té fulles compostes amb molts folíols dentats i fruits petits i molt aspres, en forma de pera, que a la tardor es torna grogosa i rogenca. Diversos topònims ben coneguts com el Puigcerver fan referència a l’abundor de les serveres en el seu entorn.

Tots tres arbres tenen fruits comestibles, més o menys astringents. Els més utilitzats són els de la servera pròpiament dita, però per ser consumits en fresc cal deixar-los madurar a casa perquè perdin la seva aspror i es tornin mústics i marronosos. També es poden coure i elaborar-ne melmelades, gelees o xarops que ablaneixen la tos i tallen la diarrea. Fins i tot hi ha receptes tradicionals per fer vinagres o licors. En realitat, i tenint en compte l’escàs aprofitament de fruits tan petits, és més aconsellable i ecològic deixar-los en els arbres perquè siguin consumits pels ocells i els mamífers salvatges.