Salze per a la febre

Salze.

El salze blanc o simplement salze (Salix alba) és un arbre que creix a les vores de rius i fonts. Té branques rectes i flexibles. El seu aspecte no té res a veure amb el desmai, que és un salze exòtic. Les fulles són estretes i lanceolades, dentades, blanquinoses i sedoses pel revers. Les flors són unisexuals i s’agrupen en gatells. Les masculines són groguenques i formen estrets plomalls. Les femenines són càpsules on maduren petites llavors envoltades de pèls molt fins.

Des de temps molt antics, s’ha fet servir el salze per combatre la febre. S’utilitzen les branques de tres o més anys per extreure’n l’escorça. La seva cocció té propietats febrífugues, sedants, antiinflamatòries i analgèsiques, gràcies a la presència de la salicina, substància precursora de l’àcid salicílic que els laboratoris sintetitzaran per fer la famosa aspirina. La cocció de l’escorça seca o la seva tintura es pren per combatre el reumatisme, el dolor muscular, els dolors articulars, els símptomes de la grip (mal de cap, febre), etc. També és una planta sedant que ajuda a controlar els nervis i el descontrol de la temperatura corporal, per la qual cosa pot ésser un bon remei per mitigar les sufocacions i els efectes de la menopausa.

Galzeran per a la circulació

Fruit del galzeran.

El galzeran (Ruscus aculeatus) és una planta perenne típica dels alzinars obacs de les nostres muntanyes. Té una alçada de mig metre a un metre aproximadament. Les seves tiges rígides i verdes surten d’un rizoma que va serpentejant per sota terra. Sobre les tiges apareixen una mena de falses fulles que són, en realitat, tiges modificades, dures, en forma de llança i acabades en punxa. Al mig de la fulla-tija (fil·locladi) surt una flor blanca i insignificant que es convertirà en ple hivern en una bola vermella, brillant i vistosa. Aquest fruit nadalenc no és comestible, tot i que té poca toxicitat.

El rizoma és la part medicinal de la planta. S’ha de recollir a la tardor sense excés. Tot i que el galzeran no està protegit, cal evitar la seva sobreexplotació, ja que és un element important de l’ecologia de l’alzinar. El rizoma s’asseca a bocins petits i es prepara en forma de cocció. El líquid resultant activa la circulació venosa i és útil en tractaments contra les hemorroides, edemes i varices, per a la qual cosa es recepta també en forma de pomada. També es pren com a regulador menstrual per provocar la regla. Té una acció diürètica i serveix per combatre la gota o els càlculs renals. Un famós remei tradicional contra aquestes afeccions urinàries, anomenat xarop de les cinc arrels, es prepara amb les arrels i tiges subterrànies del fonoll, api, espàrrec, julivert i galzeran.

Orenga per a la tos i el dolor

Mata d’orenga.

L’orenga (Origanum vulgare) és una herbàcia perenne de mig metre d’alçada aproximadament, que va escampant les seves tiges airoses en sòls frescos i una mica humits. Al llarg de les tiges, creixen de forma oposada les fulles petites, ovalades, enteres i amb una mica de borra. En la part superior apareixen corimbes densos de floretes rosades o blanquinoses. Tota la planta exhala, quan la toques, un perfum agradable i suau. És una planta freqüent en els boscos i prats muntanyencs de totes les nostres comarques. Es recol·lecta sovint per a usos culinaris ja que aporta un gust i aroma característic als sofregits de tomaca, pizzes, guisats, etc.

L’orenga té virtuts analgèsiques, antisèptiques i digestives i la seva infusió s’ha utilitzat per a múltiples malalties: digestions pesades i gasos, dolors articulars, infeccions per fongs, menstruació irregular... Escalfant-la en oli o aigua, s’aplica sobre zones adolorides del cos, com en el cas de torticoli, cops i neuràlgies (dolor en algun nervi). Les seves propietats desinfectants la fan aconsellable per glopejar o netejar llagues i ferides. Una combinació d’orenga, sàlvia i agrimònia és molt efectiva per fer gargarismes en afeccions de gola, tos, angines i faringitis. Comercialitzada en forma d’oli essencial, es considera un dels antisèptics més efectius que hi ha, capaç d’eliminar amb el seu contacte tota mena de bacteris, virus i paràsits.

Herba de les set sagnies: per rebaixar la sang

Flors de l’herba de les set sagnies.

Amb el nom d’herba de les set sagnies, sanguinària o herbeta de la sang (Lithospermum fruticosum) es coneix una mata llenyosa i perenne, petita i ramificada, de tacte aspre a causa dels rígids pèls que ericen les seves fulletes. Sense flors s’assembla una mica al romaní, però sense fer olor. Les flors es reparteixen per les diferents branques, bàsicament al capdamunt dels brots. La corol·la és molt bonica, d’un a dos centímetres, i està formada per cinc pètals de color blau fort. Floreix a la primavera i principis d’estiu i el seu color intens crida l’atenció enmig dels paratges esteparis i secs. A les nostres comarques s’escampa per les muntanyes calcàries, des de la terra baixa fins a la muntanya mitjana. Els seus ecosistemes preferits són els terrenys oberts, amb poc arbrat, secs i molt assolellats. Tot i ser present pertot arreu, és destacable la seva presència a la serra de Montsant.

És una planta que té molta reputació arreu dels Països Catalans per rebaixar la sang, és a dir, per als qui pateixen hipertensió. També ha estat utilitzada contra la febre i els catarros. A nivell extern, serveix per rentar ferides. Per controlar la pressió alta, la infusió s’acostuma a prendre en dejú.