Fonoll marí: un suculent aperitiu

Mata de fonoll marí.

El fonoll marí (Crithmum maritimum) és una herba crassa i halòfila, d’un parell de pams, amb les arrels ben arrapades a les esquerdes de la roca, que creix en els penya-segats calcaris del nostre litoral. Les plantes crasses són aquelles que tenen fulles i tiges carnoses, grosses i plenes de suc. Les halòfiles són aquelles que tenen apetència pels ambients salabrosos i que gràcies a un eficaç sistema d’osmosi, acumulen sal en els seus teixits per evitar que l’ambient salí on es desenvolupen les acabi assecant. Amb aquestes característiques, el fonoll marí assoleix un gust molt particular, una mica salat, una mica anisat, una mica amargant, que no deixa indiferent a qui el tasta. A finals d’estiu, els peduncles florals aixequen uns paraigüets d’una vintena de radis, amb petites flors groguenques.

És una planta que acumula sals minerals marines de gran valor per a la salut, com el iode i el brom, essències aromàtiques i vitamina C. En èpoques amb manca de fruita i en oficis com el de mariner, el seu consum era útil per evitar l’escorbut, malaltia provocada per un dèficit de vitamina C. Els bocins de fulles i tiges fresques es poden consumir en aquesta mena d’amanides variades que tan feliçment s’han posat de moda (amb créixens, ruques, canonges, endívies…). Adobades en sal i vinagre poden acompanyar els cogombrets per fer un exòtic aperitiu. En alguns pobles es posen al seitó en salmorra i a les olives, per donar-los el seu especial aroma anisat, tal com es fa amb la farigola o la sajolida. Consumit de qualsevol d’aquestes maneres, el fonoll marí és aperitiu, tònic, mineralitzant i diürètic.

Sanícula: per a les contusions

Mata de sanícula.

La sanícula (Sanicula europaea) és una planta rara a les nostres comarques ja que li cal molta ombra i frescor per prosperar. És per això que el seu ecosistema ideal és la fageda i les rouredes humides que apareixen sobretot al nord de Catalunya. Tanmateix, a casa nostra podem trobar-la en barrancs obacs de les serres de Montsant i Prades, entre altres. Es tracta d’una herbàcia petita, de fulles basals palmades i brillants que surten d’un rizoma poc gruixut. La planta resta ben desapercebuda fins la floració, moment en què enlaira unes tiges d’un parell de pams que aguanten unes delicades inflorescències blanques o rosades, amb moltes floretes diminutes reunides en umbel·les.

Els noms de sanícula (que sana) i herba de Sant Llorenç (el sant fou martiritzat sobre ferros incandescents) fan referència a les seves virtuts cicatritzants i vulneràries. La cocció de les fulles s’aplica per curar úlceres i ferides, així com en gargarismes contra les angines, genives sagnants i llagues bucals. Per altra banda, pot resultar un efectiu producte d’emergència si al llarg d’una excursió patim alguna ferida o contusió, ja que es poden triturar les fulles fresques i aplicar-les directament sobre l’hematoma o la lesió.

Espunyidella groga: el quallallet olorós

Espunyidella groga.

Si caminem un dia d’estiu pels prats de les nostres muntanyes mitjanes, és possible que ens arribi a l’olfacte la sensació perfumada de mel i de cera que emana de l’espunyidella o espunyidera groga (Galium verum). Cerquem pel voltant i veurem que, ací i allà, s’aixequen entre les herbes uns densos raïms de minúscules flors grogues, sobre tiges febles i bellugadisses. Cada una de les floretes està formada per quatre pètals en creu i les fulletes, primíssimes, s’agrupen en verticils estrellats de sis a dotze, al voltant dels nusos de la tija. La floració s’allarga durant tot l’estiu a partir de Sant Joan, d’on ve el nom de hierba sanjuanera que se li dóna en alguns llocs d’Espanya.

Dues etimologies ens poden orientar sobre els usos particulars d’aquesta planta. Per una banda, el nom de quallallet fa referència a l’ús que se’n feia per quallar la llet: en realitat hi ha plantes millors per fer aquesta feina, però si s’hi combina l’espunyidella, el formatge assoleix un color i un gust molt característics. Aquesta facultat és també útil per quallar o coagular la sang, en cas de ferides o de petites hemorràgies, d’on procedeix un altre nom català ben orientatiu: herba de talls. A nivell intern, la seva infusió es considera antiespasmòdica i diürètica i en altres èpoques es donava en cas de crisis convulsives i epilèpsia.