Narcisos.
Al gener, dels bulbs enterrats en els jardins comencen
a estirar-se els peduncles florals dels nostres narcisos més primerencs. Solen ser
els de flors més petites, blanques i grogues, quasi sempre agrupades en denses
inflorescències. Una mica més tard apareixen a les muntanyes els nostres
narcisos autòctons: les jonquilles (Narcissus juncifolius) són petites, grogues
i molt oloroses; les grandalles (Narcissus poeticus) són més grans, blanques i
solitàries. Ja ben entrada la primavera, floreixen en els jardins o les
muntanyes pirinenques els narcisos trompeters, molt més grans i de moltes
varietats.
Qui hagi sucumbit a la temptació d’olorar
aquestes flors potser s’haurà fet càrrec de la intensitat del perfum atordidor,
lànguid, melancòlic, quasi somnífer… Evocant la mitologia del jove Narcís,
dramàticament atret per la seva imatge reflectida en l’aigua, també nosaltres
ens deixem seduir per la tramposa olor que ens embriaga i ens endormisca (nárke és ‘son’ en grec clàssic). I quedem-nos aquí aquesta
vegada en el profit de les nostres plantes! L’ús medicinal dels bulbs és
perillós; a nivell intern són vomitius, tot i que, a nivell extern, es poden
xafar damunt de cremades i luxacions. Les grans flors grogues dels narcisos
trompeters s’han utilitzat tradicionalment com a sedants i antispasmòdiques i
s’han pres en infusió en estats de nerviosisme, asma i tos convulsiva, però no
estan exemptes de toxicitat i també poden produir vòmits segons la dosi.
