Beatamaria: el reial segell de Salomó

Beatamaria.

La beatamaria (Polygonatum officinale) és una planta herbàcia de la família dels lliris que posseeix un rizoma carnós i amb nusos, cada un dels quals marca un cicle vital. Es coneix també amb el nom de segell de Salomó, fent referència precisament a aquesta marca arrodonida que queda en el rizoma quan, en arribar la tardor, s’asseca la tija aèria. Aquesta és rígida i angulosa, de mig metre aproximadament, amb fulles ovalades de nerviació remarcada, disposades en dues files a banda i banda. De les axil·les de les fulles pengen les flors blanques, que tenen un tub acabat en sis puntes. El fruit és una boleta negrosa i molt verinosa, que pot provocar greus intoxicacions en cas de ser ingerida. És una planta escassa, que creix en indrets boscosos i força humits. Apareix ací i allà a les muntanyes de Prades i als Ports de Tortosa-Beseit.

En medicina popular s’utilitza la cocció del rizoma com a digestiva i per calmar els dolors intestinals. També s’ha utilitzat per combatre les diabetis d’origen alimentari. Un ús també remarcable és el de fer cataplasmes amb la pasta del rizoma aixafat i aplicat sobre contusions, blaus, nyanyos, taques de la pell... De fet, també té aplicacions en cosmètica per produir locions de bellesa i per a afeccions de la pell. Als Ports es prepara un licor de beatamaria per a digestions pesades i mals de ventre.

Didaleres: el cor a vida o mort

Didalera.

Amb el nom de didaleres es designen a Catalunya tres espècies que es caracteritzen per aixecar uns ramells alts i preciosos de flors en forma de didals. Les de la didalera pròpiament dita (Digitalis purpurea) són grans i rosades, les de la didalera groga (Digitalis lutea) són grogues i més petites i les de la didalera negra o corrigia (Digitalis obscura) són ataronjades. D’aquestes tres didaleres, la primera es troba més cap al Pirineu, la groga es localitza en algunes barrancades humides de les muntanyes de Prades i la tercera es troba en les serres calcàries de ponent i del sud, com les del Pradell, els Ports, etc. Cal dir que totes són d’una gran bellesa.

Les didaleres contenen una sèrie de substàncies molt tòxiques, com la digitoxina, digitalina, digitoxigenina, digoxina… Aquestes substàncies tenen efectes cardiotònics sobre el cor, per la qual cosa han estat emprades per la indústria farmacèutica per obtenir medicaments en cas d’insuficiència circulatòria aguda, taquicàrdies, etc. No cal dir que només una estricta regulació mèdica i farmacològica pot determinar les dosis adequades i que utilitzar a nivell intern qualsevol de les tres didaleres és pràcticament jugar amb la mort. La seva toxicitat es tradueix en vòmits, afecció cardíaca, arítmies, trastorns neuronals, convulsions… La didalera negra, coneguda també com a corrigia, escorrocia o manxiuleta, és la més freqüent a les nostres comarques. Té usos populars i remeiers en veterinària mitjançant aplicacions externes sobre la pell. Són nombrosos els pobles de les comarques del sud i del País Valencià que la citen per curar ferides, gangrenes, llagues, contusions, tinya… aplicant compreses de la seva cocció tant a animals com a persones.

Herba gatera: alegria per a gats i persones

Mata d’herba gatera.

La nepta o herba gatera (Nepeta cataria) és una herbàcia que, per la forma i l’olor de les fulles i flors, recorda vagament la menta, però les fulles són més amples i triangulars i l’aroma menys delicada. S’escampa fàcilment a través dels seus rizomes. Les flors formen llargues espigues, amb petites corol·les labiades de color púrpura i blanc. Quan es refrega amb les mans escampa una olor aspra i forta, una mica mentolada. Aquesta olor té la particularitat d’exercir sobre els gats una atracció irresistible que els incita a refregar-s’hi amb sensacions gairebé orgàsmiques. Apareix de forma erràtica, enmig de runes, murs de castells, pobles abandonats, entorns de monestirs… potser escapada d’antigues masies i jardins monàstics on la seva presència estava assegurada. No és una planta autòctona, ja que procedeix de la Mediterrània oriental.

Mentre que els rizomes tenien fama de provocar excitació i fúria si eren mastegats, la infusió de les fulles i flors ha estat considerada gairebé com una panacea. «La nepta tot mal repta», diu el refrany. Serveix per calmar el nerviosisme i l’insomni. També forma part de preparacions per combatre la tos i la bronquitis. Cura el mal de ventre i la diarrea i es pot utilitzar per calmar els espasmes intestinals dels infants. També serveix per provocar la regla i alleujar les menstruacions doloroses. Se’n fan coccions per rentar ferides i llagues. Gats contents, amos i mestresses contents, què més es pot demanar?