Eucaliptus: per a bronquitis i constipats

Fulles d'eucaliptus.

L’avantatge d’aquesta planta és que no necessita presentació. En gairebé tots els nostres pobles, hi ha un lloc o un altre on s’ha plantat aquest espectacular arbre procedent d’Austràlia i Tasmània. Els plançons solen derivar en grandiosos exemplars gràcies al seu ràpid creixement, cosa que aconsegueixen amb un sistema d’arrels àvides d’aigua que liquiden pràcticament les possibilitats de supervivència d’altres espècies. És per aquesta raó que es van plantar en zones deltaiques i pantanoses a fi d’assecar els aiguamolls i reconvertir-los en terres de conreu. També han estat útils per aconseguir fusta ràpida i a bon preu per a les indústries papereres. La seva eficàcia econòmica xoca, tanmateix, amb la seva utilitat ecològica, no només per la competència deslleial sobre les espècies autòctones sinó també per la seva facilitat incendiària. Les essències aromàtiques que ens curen són també les que ens destrueixen el paisatge quan s’inflamen igual que la gasolina.

El principi actiu principal d’aquesta essència és l’eucaliptol, que s’extreu bàsicament de les fulles més velles. Forma part de nombrosos preparats farmacèutics pel seu caràcter antisèptic, bactericida i febrífug. Es pot utilitzar a nivell extern per fer fregues en malalties pectorals, dolors articulars o reumàtics. A nivell tradicional, les fulles es fan bullir per fer bafs o banys contra l’asma, la bronquitis, el constipat, la grip i altres malalties de l’aparell respiratori. A nivell intern, es poden prendre en infusió o en forma de xarop, combinades amb altres plantes expectorants i antisèptiques, com la farigola, la murtra o l’orenga.

Narcís: el narcòtic

Narcisos.

Al gener, dels bulbs enterrats en els jardins comencen a estirar-se els peduncles florals dels nostres narcisos més primerencs. Solen ser els de flors més petites, blanques i grogues, quasi sempre agrupades en denses inflorescències. Una mica més tard apareixen a les muntanyes els nostres narcisos autòctons: les jonquilles (Narcissus juncifolius) són petites, grogues i molt oloroses; les grandalles (Narcissus poeticus) són més grans, blanques i solitàries. Ja ben entrada la primavera, floreixen en els jardins o les muntanyes pirinenques els narcisos trompeters, molt més grans i de moltes varietats.

Qui hagi sucumbit a la temptació d’olorar aquestes flors potser s’haurà fet càrrec de la intensitat del perfum atordidor, lànguid, melancòlic, quasi somnífer… Evocant la mitologia del jove Narcís, dramàticament atret per la seva imatge reflectida en l’aigua, també nosaltres ens deixem seduir per la tramposa olor que ens embriaga i ens endormisca (nárke és ‘son’ en grec clàssic). I quedem-nos aquí aquesta vegada en el profit de les nostres plantes! L’ús medicinal dels bulbs és perillós; a nivell intern són vomitius, tot i que, a nivell extern, es poden xafar damunt de cremades i luxacions. Les grans flors grogues dels narcisos trompeters s’han utilitzat tradicionalment com a sedants i antispasmòdiques i s’han pres en infusió en estats de nerviosisme, asma i tos convulsiva, però no estan exemptes de toxicitat i també poden produir vòmits segons la dosi.

Corniol: la perillosa seducció del violeta

Flor del corniol.

El corniol (Aquilegia vulgaris) és una bellíssima planta primaveral que apareix i desapareix en raconades humides i barrancs obacs de les nostres muntanyes calcàries. És cap al maig i juny que, a la vora d’algun senderó del Montsant, dels Ports o de les serres de Prades ens sorprendrà amb les seves curioses flors blaves i violetes, reunides en vistoses inflorescències pendulars. Els cinc sèpals s’assimilen al blau de la corol·la i els cinc pètals es perllonguen cap al darrere en una mena d’urpa o banya corbada (d’on ve el nom de corniol, o aquilègia, recordant les urpes de les àguiles); al bell mig d’aquest conjunt plàstic, sobresurt un dens grupet d’estams de grogues anteres. La bellesa d’aquestes flors ha produït etimologies tan poètiques com “columbina”, “gants de Notre-Dame”, “perfetto amore”, “paxariños” …

Fins al segle xix fou una planta de gran reputació medicinal. Per via interna s’utilitzava contra malalties especialment greus: diftèria, xarampió, verola, fetge, etc. Per via externa, s’aplicava contra la tinya, la sarna o les úlceres. Tanmateix, estudis posteriors han demostrat que la planta posseeix substàncies cianhídriques molt tòxiques que poden provocar vòmits, convulsions i, si se’n pren en excés, la mort. La veritat és que no és l’única flor que, sota la malenconiosa seducció de violetes i blaus intensos, amaga un perill latent: acònit, mandràgora, belladona, morrons, dolçamara… ens adverteixen que no sempre trobarem en el camí la ingènua i inofensiva aroma de les violetes.

Farigola: una farmaciola a casa

Mata de farigola.

Encara no havia fet esment de la panacea mediterrània més nostrada i més humil. Tal com acostuma a esdevenir a totes les cases, allò que es té més a prop, més segur i més quotidianament reconegut, acaba essent objecte de la indiferència i de la vulgaritat. I en canvi, aquest petit arbust, de fulles i flors petites, resulta petit en tot menys en les seves propietats. Mentre el nom de farigola és el nom comú a les terres del Camp, s’utilitza el nom de timó (del llatí Thymus vulgaris) cap a les comarques més meridionals i occidentals. Es dispersa abundosament en qualsevol indret assolellat, argilós o calcari, relativament sec, amb preferència pels espais oberts i poc arboris, entre els quals escampa el seu particular perfum.

Tant la planta fresca o seca com les essències que se n’extreuen (timol i altres) han estat utilitzats en medicina, en perfumeria, en química, a la cuina, etc. La cocció o infusió de la planta és antisèptica, antispasmòdica, digestiva, cicatritzant… i en cada poble del país hi ha aplicacions ancestrals que podrien omplir llibres. De totes elles, ens quedem amb el seu benèfic ús en cas de digestions pesades o inflamacions estomacals, en malalties respiratòries (grip, bronquitis, tos…), per desinfectar llagues, picades o ferides. Això sense oblidar el seu ús a la cuina mediterrània per aromatitzar estofats i rostits, olives i sopes. Aprofitem ara que ve la Pasqua i estan les mates en plena floració per fer-ne una mesurada provisió. Ah! I sobretot sense arrencar-les d’arrel perquè puguin tornar a rebrotar!

Codony: un perfumat astringent

Codonys.

El codony és a casa nostra molt més conegut per la seva dolça forma de conservar-lo: el codonyat. Una preparació amb sucre que permetia, no sols combatre’n la desagradosa astringència, sinó també allargar-ne el consum durant els mesos d’hivern, en èpoques en què mancava la presència de fruita fresca. Els fruits del codonyer (Cydonia vulgaris) foren ja molt estimats pels grecs, equiparats a les mitiques pomes d’or del jardí de les Hespèrides i representats en els relleus del temple de Zeus a Olímpia. Pel seu agradable perfum, els codonys foren símbol de les ofrenes d’amor i dels rituals de noces. Això sense oblidar el tradicional costum de posar-los als armaris per perfumar la roba, en aquells feliços dies en què les al·lèrgies i les aromes químiques encara no s’havien inventat.

A més del seu ús alimentari, en compota, al forn o en forma de codonyat, aquest fruit ha estat utilitzat per la medicina popular pel seu potent caràcter astringent. Sense arribar a les exageracions de la medicina antiga, en què es considerava la panacea contra tot tipus de verí, la maceració en vi i la cocció amb aigua, en forma de xarop o de gelea, serveix per fer gargarismes i glopeigs contra les angines, les genives inflamades o les llagues a la boca. També es pot consumir el xarop que es fa amb el suc de la cocció i sucre per combatre episodis de diarrea. Les llavors senceres macerades en aigua produeixen una gelea mucilaginosa molt útil per a les inflamacions de la pell i dels ulls, per a les cremades, els penellons, etc.

Marduix per als dolors

Marduix.

El marduix (Origanum majorana) és una herba aromàtica procedent de l’Àsia i Àfrica oriental i que va ser introduïda a l’edat mitjana en el nostre país. Es cria fàcilment en horts i torretes. Pertany a la mateixa família que la nostra silvestre orenga i, com ella, té unes fulles petites, oposades i ovalades que exhalen una olor forta i característica. Les tiges estan recobertes d’una borra blanca i en les summitats apareixen atapeïdes inflorescències de petites flors blanquinoses.

La planta té fama d’analgèsica, digestiva, sedant i antispasmòdica. A nivell extern, forma part de diverses receptes d’olis, ungüents i pomades contra els dolors en les articulacions, musculars, reumàtics i neuràlgics. A nivell intern, la seva infusió resulta apropiada per al tractament d’espasmes nerviosos, tensió muscular, ansietat, migranyes i dolors gastrointestinals d’origen nerviós. Una cocció de marduix, agrimònia i espernallac ajuda a desinflamar les torçades de peu i les contusions, aplicant alternativament sobre la zona adolorida una bossa de gel i compreses calentes del líquid resultant de la cocció.

Malví per a la tos

Malví.

El malví (Althaea officinalis) és una planta no autòctona, originària d’Àsia, però establerta en el nostre país des d’èpoques molt antigues. El seu àmbit ecològic se situa prop de zones inundables d’aigua dolça, però apareix de forma molt aleatòria, ací i allà, en raconades dels rius que porten un cabal més estable o que mantenen una capa freàtica superficial prou important. Així, es pot localitzar prop de la desembocadura del riu Gaià, en alguns trams dels rius Francolí, Siurana, Montsant, etc. El malví desenvolupa unes arrels llargues i robustes de les quals s’eleven tiges de més d’un metre d’alçada, poc ramificades, amb fulles lobulades i triangulars. Les flors són semblants a les de la malva, però més pàl·lides i petites. No és una planta excessivament abundant, per la qual cosa és recomanable acudir a botigues especialitzades i evitar la recol·lecció pel propi compte.

Va ser cultivada com a planta remeiera en els monestirs medievals, des dels quals es deuria estendre i naturalitzar. Si bé les fulles i flors tenen també efectes bèquics i emol·lients, és sobretot en l’arrel recol·lectada a la tardor on es concentra major quantitat de mucílag i pectina, substàncies que es desprenen amb la cocció i que deixen un líquid suau, dolcenc i gelatinós. Aquest líquid es pot prendre per desinflamar la boca, la gola i els bronquis, en processos de tos, angines, bronquitis, genives irritades, llagues bucals, etc. També contraresta l’acidesa estomacal i els efectes de les gastritis i úlceres d’estómac. De fet, les seves aplicacions remeieres són interminables i és una planta que va tenir un gran prestigi en l’antiguitat.

Verdolaga: una senyora amanida

Verdolaga.

La verdolaga (Portulaca oleracea) és una “mala herba” que s’escampa pels horts cap a finals d’estiu, cobreix el terra amb les seves tiges esteses, plenes de fulles carnoses, sense pèls i que deixen anar un suc gelatinós si es premen amb els dits. És una planta anual, procedent de l’Orient i que s’ha reproduït incontroladament en el nostre país gràcies a les nombroses llavoretes que cada petita flor és capaç de produir. Tinguda pels pagesos en poca estima per la competència que provoca sobre les plantes conreades en regadiu, ha perdut el prestigi d’antany que fins i tot li valgué apel·latius tan pomposos com enciam de senyor, fent referència al seu valor alimentari. És una llàstima que ara que s’han posat tant de moda altres plantes silvestres com els créixens o les ruques, aquesta encara hagi d’esperar a rebre l’atenció dels cuiners famosos per incorporar-la a les vistoses amanides de la nova cuina.

La verdolaga es pot menjar en amanida o en minestra i resulta una font important de vitamina C, lleugerament laxant, depurativa, diürètica i calmant de les irritacions de les vies urinàries. S’utilitzava també a nivell extern en forma d’emplastre contra les inflamacions i dolors de cap, ulls i altres parts, formant part de receptes complexes com l’ungüent de carbassa per refrescar i calmar les inflamacions.

Teix: mira’m i no em toquis

Fruits del teix.

El teix (Taxus baccata) és un arbre de gran importància ecològica en els nostres boscos a causa del seu escàs nombre, tant per la tala abusiva de què fou objecte en altre temps com pels seus especials requeriments ambientals: sòls calcaris, humitat suficient, altures mitjanes, barrancs i vessants ombrívols, manca de gelades primaverals… Tot plegat, la seva presència resulta tan bella i escadussera que ha donat lloc a nombrosos topònims (Font del Teix, Coll de la Teixeta…). I és que la teixeda, amb el seu verd fort i llustrós, branques i fulles que recorden els avets, apareix sempre com una comunitat misteriosa, com una singularitat aliena, enmig de les monòtones pinedes i alzinars mediterranis. Contemplar els pocs teixos centenaris que encara queden en punts concrets del Montsant o de les serres de Prades és com obrir una finestra a un passat boirós i llunyà. Cal no oblidar que a Catalunya, el teix és una planta protegida legalment.

El teix té exemplars masculins i femenins, i aquests són els que conformen una mena de fruitets vermellosos que protegeixen la llavor. A nivell medicinal, les fulles, l’escorça i les llavors contenen una substància molt tòxica per als éssers humans i alguns animals, la taxina, que actua de forma dràstica sobre el cor i el sistema nerviós. En canvi, la càpsula vermella que envolta la llavor és comestible i pectoral, però, francament, seria un gran benefici per a la fauna i per a la nostra pròpia tranquil·litat, deixar-la en exclusiva per al gaudi dels ocells i mamífers, que saben que no els afecta. Cal dir, no obstant això, que s’han realitzat estudis amb components químics del teix que han comprovat la seva activitat sobre determinats càncers.

Carbassina: uns espàrrecs diferents

Carbassina o truca.

La carbassina del Camp o la truca de les terres de l’Ebre (Bryonia dioica) fa referència a una planta enfiladissa, de tiges febles i primes, amb circells recargolats que li serveixen per aferrar-se a troncs i marges. Durant l’hivern resta en repòs sota terra, reduïda a una arrel més gruixuda que un nap. A la primavera emergeixen nombrosos ulls que, de manera semblant als espàrrecs, esdevindran llargues i volubles tiges que s’escamparan per sobre de qualsevol suport. En els nusos sortiran unes fulletes palmades semblants a les del cep, però més petites. Més endavant apareixeran les flors unisexuals, insignificants i sovint inadvertides, les masculines en unes tiges i les femenines en unes altres. Aquestes es convertiran en unes boletes vermelles de gran toxicitat —una dotzena pot matar un infant. És una planta que surt en indrets humits i obacs, prop de rius i rierols, però també en els marges més frescos dels camps de conreu poc tractats amb herbicides o tractors.

Les virtuts més importants de la planta es refereixen a l’arrel, la qual era raspada i picolada per aplicar en forma de cataplasma sobre contusions, dolors reumàtics, ciàtica, artritis… a causa del seu caràcter calorífic i rubefaent sobre la pell. També se’n feien preparats amb oli contra les cremades, arrugues, pigues, furóncols, taques, hematomes, etc. Aquest ús medicinal no està exempt de risc ja que pot provocar irritació i ulceracions. El perill és encara més gran per via interna i, tanmateix, la medicina popular l’ha utilitzat sovint com un purgant dràstic, malgrat que una dosi excessiva pot provocar vòmits i diarrees violentes, i fins i tot la mort. En canvi, els ulls tendres primaverals es consideren comestibles i ja eren consumits pels grecs i romans, costum que s’ha mantingut en moltes zones, on es mengen en truita com si fossin espàrrecs.

Glinxot: per a la depuració primaveral

Mata de glinxot o créixens.

El glinxot o créixens de cavall (Veronica beccabunga i Veronica anagallis) són dos noms que s’utilitzen en algunes poblacions de les nostres comarques per referir-se a dues herbàcies aquàtiques, de fulles oposades, dentades i tendres que arrelen en els substrats fangosos dels nostres rius i rierols poc profunds. Les seves tiges es mantenen una mica decantades per sobre de l’aigua, mentre que dels nusos submergits broten les arrels. En els nusos superiors s’aparellen les fulles i sobresurten ramets de petites flors blaves i delicades de quatre pètals, que van suggerir a l’imaginari popular un rostre difús com el del llenç de la Verònica de la Passió de Crist.

Les dues veròniques citades tenen tantes semblances morfològiques i remeieres que resulta banal capficar-se en la seva diferenciació. Totes dues acompanyen una llarga llista de plantetes que resulten delicioses a la primavera per preparar amanides depuratives i diürètiques que ens forneixin vitamina C i ens netegin la sang, els ronyons, el fetge i la pell de les toxines acumulades durant l’hivern: fulletes de glinxots, créixens, dolceta, herba dels canonges, dent de lleó, ruques, colitxos…, una fresca i silvestre verdor que podem acolorir i perfumar amb pètals de caputxina, calèndula, violeta o borratja. Salut i bon profit!