Mata de farigola.
Encara no havia fet esment de la
panacea mediterrània més nostrada i més humil. Tal com acostuma a esdevenir a
totes les cases, allò que es té més a prop, més segur i més quotidianament
reconegut, acaba essent objecte de la indiferència i de la vulgaritat. I en canvi, aquest petit arbust, de fulles i flors
petites, resulta petit en tot menys en les seves propietats. Mentre el nom de
farigola és el nom comú a les terres del Camp, s’utilitza el nom de timó (del
llatí Thymus vulgaris) cap a les comarques més meridionals i occidentals. Es dispersa abundosament en qualsevol indret
assolellat, argilós o calcari, relativament sec, amb preferència pels espais
oberts i poc arboris, entre els quals escampa el seu particular perfum.
Tant la planta fresca o seca com les essències que se
n’extreuen (timol i altres) han estat utilitzats en medicina, en perfumeria, en
química, a la cuina, etc. La cocció o infusió de la planta és antisèptica,
antispasmòdica, digestiva, cicatritzant… i en cada poble del país hi ha
aplicacions ancestrals que podrien omplir llibres. De totes elles, ens quedem
amb el seu benèfic ús en cas de digestions pesades o inflamacions estomacals,
en malalties respiratòries (grip, bronquitis, tos…), per desinfectar llagues,
picades o ferides. Això sense oblidar el seu ús a
la cuina mediterrània per aromatitzar estofats i rostits, olives i sopes. Aprofitem ara que ve la Pasqua i estan les mates en plena
floració per fer-ne una mesurada provisió. Ah! I sobretot sense arrencar-les d’arrel perquè puguin
tornar a rebrotar!
